Com que era una nena...

Com que era una nena, potser la notícia de l’assistència a la noia de catorze anys amb coma etílic, a Encamp, ha provocat més atenció i reaccions que en altres casos anteriors de l’abús d’alcohol a edats precoces –i entre adults–. Els progressos cap a la igualtat de gènere no han arribat al nivell desitjable i encara hi ha famílies que mantenen la tradició patriarcal i paternalista d’admetre conductes en un fill que consideren inadmissibles si es produeixen en en una filla. I la resta de la societat manté una òptica semblant, fins i tot quan no han estat afectats de prop.

La consideració de l’alcohol com a droga ve de lluny. Potser encara més que l’acceptació unànime per la ciència de la mateixa qualificació i els efectes fatals per al tabaquisme. Tanmateix, a diferència de les il·legals, i encara més que el fumar, que cada vegada rep un rebuig social més ampli, a més d’estar limitat en els espais on es permet, el consum de begudes alcohòliques fa part dels costums, i esdevé gairebé obligatòria en les reunions socials.

La prohibició de la venda d’aquests productes a menors d’edat és una mesura elemental i necessària, però sovint inútil. Perquè aquest aspecte de seguretat dels comerços de diverses mides no és invulnerable, perquè hi ha menors que no ho semblen de cap manera, i els qui volen, independentment del seu aspecte, sempre trobaran algú més gran, amb condescendència malentesa, que els hi passi una ampolla per a la festa privada, a una casa quan els grans no hi són, o a un espai públic més o menys discret, coincidint amb festes i espectacles, i especialment a les nits d’estiu, quan el temps acompanya.

El botellón no és ni més ni menys que l’equivalent de les copes que es prenen grups d’amics, o parelles –entre adults– el cap de setmana o amb motiu de qualsevol celebració, amb els mitjans que tenen a l’abast els adolescents i preadolescents, amb menys despesa econòmica que si consumissin en establiments públics –on els seria teòricament impossible– i sense vigilància ni control que no sigui dels seus companys de generació i gresca.

Aquest consum abans d’hora té, és ben cert, conseqüències pitjors per a la salut, i per al de­senvolupament físic normal, dels qui comencen abans de l’edat adulta. A més d’afavorir la tendència a l’addicció, a mitjà o a llarg termini.

L’alcoholisme, d’altra banda, està lluny de ser un mal juvenil exclusivament. Més aviat és minoritari en aquestes franges d’edat. Si episodis com el comentat a Encamp fossin repetits i massius, deixarien de ser notícia. Entre adults passen a ser-ho, indirectament, per algunes de les conseqüències, alguns casos concrets entre els molts que suposen per a la persona afectada, la seva família, l’entorn laboral i el conjunt de la societat via despesa del sistema de salut, entre d’altres.

De tant en tant, amb relativa freqüència, transcendeixen sancions a conductors/es que van amb taxes d’alcoholèmia superiors a les permeses legalment, amb la seqüela d’accidents més o menys greus, però sempre amb risc de provocar-los. També, els qui segueixen les cròniques judicials o les enquestes sobre aquesta altra xacra comproven que en molts dels casos de maltractament de parella (aclaparadorament majoritària d’homes a dones) es detecta addicció de l’agressor.

Tornem a la constatació d’una realitat: l’eliminació total d’episodis puntuals d’intoxicació etílica entre adolescents i preadolescents és objectivament impossible. I encara més entre adults. Per reduir encara més tot el que es pugui a aquesta desaparició absoluta que seria el gran objectiu, l’única solució radical (en sentit etimològic) és l’educació. Quelcom que supera de llarg el paper dels centres docents, que preferentment és d’instrucció.

L’educació és un paper irrenunciable de la família i, subsidiàriament, de la tribu, l’entorn social. És clar que la desestructuració de famílies, l’individualisme, el tancament que distingeix les societats de muntanya com la nostra i un passotisme estès constitueixen obstacles seriosos per inculcar el valor de la sobrietat, com tants d’altres que semblen perduts, o com a mínim degradats, en els esquemes morals individuals i col·lectius d’avui.

Deia una vella i ben trobada caricatura de predicador: “fill meu, fes el que jo et dic, no el que jo faig”. I envers l’alcohol, com el tabac, o qualsevol altra droga o actitud vital, la millor educació és l’exemple, la moderació acompanyada d’explicacions, si fos suficient, o l’abstencionisme absolut davant els nens, des que són ben petits. Perquè quan un o una menor torni col·locat/da a casa una matinada, i rebi els retrets corresponents no ens pugui replicar des de la veritat: “i com vas acabar tu, aquella nit que...”.