Aigualir la llengua catalana

La secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha tret a passejar el santcristo gros, acompanyat d’unes modificacions en l’accentuació de segons quins mots, per tal que en escriure en català quedem deslliurats d’haver de posar accent diacrític a l’hora de diferenciar paraules escrites d’igual manera però amb diferent significat. Anuncien que la norma ortogràfica haurà de ser implementada en un termini de cinc anys, que seran els que tindrem de coll per tal de fer-nos a la idea i al costum d’escriure, per exemple, “aquella dona dóna peres als veïns”, com ara escrivim, de la següent manera: “Aquella dona dona peres....”, amb dona i dóna, del verb donar, sense accent.

Jo no sé quants gats deuen tenir a l’Institut d’Estudis Catalans, i si els agrada pentinar-los gaire, però empescar-se-les per abolir una norma ortogràfica que fa molts anys que és vigent i en ús només serveix per empobrir una mica més la llengua catalana. Perquè allò que dóna sentit a qualsevol llengua són les seves particularitats, la manera com s’escriu i es llegeix, amb tota la riquesa de mots i d’expressions que permeten als que la fan servir una varietat constructiva de les frases, uns termes escollits entre els més adients al seu context i significat, una sèrie de tonalitats, com si es tractés de colors, o fins i tot de musicalitat, com si la llengua i la seva forma escrita fessin una dansa, un ball alat i elegant. Quina cosa més avorrida seria una llengua amb paraules escrites de la mateixa manera però amb un o més significats. Més o menys com passa amb l’anglès i la seva manera curiosa, una mica glacial, d’engiponar frases. Quina altra cosa no és, poder enllaçar mots i verbs, articles i pronoms, de tal manera que, en llegir-ho, notem un pessigolleig, una frisança, una agradable sensació de nodriment i guany en conceptes i en plenitud de raonament i ensems d’espiritualitat. Quan tens al davant un text amb una construcció que t’omple i et somou, allò que en diem un text treballat, t’adones, per simple comparació, de la pobresa i superficialitat de tantes coses que s’escriuen en aquest temps on preval més el pim pam pum i la flamarada que no pas el xup-xup d’hores de cuina, el caliu i la bona flaire que desprèn per tota l’estança i fins i tot arriba al carrer. Només faltava aquesta distensió, aquesta mena de voler simplificar les coses, de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, per fer una mica més insulsa la llengua, per treure-li alegria i expressivitat.

Més els valdria als caps pensants de la secció filològica mirar de fer veure als responsables de la televisió i de la ràdio públiques catalanes que si no cuiden el català escrit i parlat davant de l’audiència, audiència que perden gota a gota cada dia, la llengua catalana degenerarà encara més, a causa de tantes incorreccions, expressions pobres i mal emprades, paraules fetes servir a la babalà, mots repetits i repetits en les seccions del temps i del trànsit, com ara zona, i encara, expressions malsonants i àdhuc grolleres sorgides de col·laboradors i tertulians. Potser no cor­respon a la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans advertir TV3, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, per un general, de la baixa qualitat del català que sentim a través de les seves emissions, però farien un gran bé a la llengua catalana de mirar d’actuar i d’incidir allà on més pateix i on hi ha clares evidències d’empobriment, abans de treure’s de la butxaca modificacions que, lluny de fer-la més viva i rica en matisos, l’aigualiran i li trauran força i gust.