Humils consells?

Hi ha dos personatges històrics, cadascun d’ells per motius, circumstàncies, èpoques, nacionalitats, conflictes interns i externs –Andreotti i Adenauer– que expressaren en diverses ocasions allò que pensaven d’algunes persones que els envoltaren.

Per exemple, Andreotti que marcà desenes i desenes d’anys directament o indirecta la política italiana, també l’europea, deia el següent: “a la vida hi ha amics, coneguts, adversaris, enemics i companys de partit”.

Per altra part, el gran Adenauer assegurava el següent: “hi ha tres menes d’enemics: els enemics a seques, els enemics mortals i els enemics de partit”.

Jo personalment –ho he dit altres vegades– he escrit que en el món que envolta a cadascú de nosaltres hi ha una sèrie d’individus o persones (depèn del seu capteniment personal ser individu o persona) que jo defineixo de la següent manera: els amics (pocs, gràcies a Déu), els coneguts, els saludats, els presentats i els despresentats.

I dic això avui, perquè si es té clara aquesta divisió –cadascú tindrà la seva– hom viu més tranquil, més assossegat, menys preocupat per anar plaçant un o altre individu, segons les circumstàncies, en una o altra categoria. I hom també, ensems, passa i repassa els diaris de dins i de fora amb certa sornegueria d’home avesat a certes necieses.

Per cert, també voldria afegir que personalment quan vaig descobrir que em podia despresentar de certs o certes individus vaig obtenir un alliberament innegable. Vostès s’imaginen la cara de moltó que roman en algú o alguna que es creu molt important, quan escolta de la teva persona: “tan de gust de despresentar-me de vostè?” És una teràpia que no sé si algun coach tan de moda avui, posa en pràctica. En tot cas, jo ja la suggereixo, avui. Dóna molta pau interior.

Ah! Per cert, cal parlar de la darrera cosa d’aquesta tan famosa manera de captenir-se, que nia en gairebé tots els països d’Europa (menys Andorra, és clar), no diguem del món, anomenada corrupció. He de dir que em preocupa la corrupció, però em preocupa més la corrupció de la ment que no ens permet posar-nos a pensar i que ens familiaritza amb els interessos abjectes. La vida té més límits amorals, immorals o morals que neixen al cervell, a la ment. Aquesta és la que em preocupa. Cal comprendre, també, però, que el sentiment més penós de l’existència és el sentiment inútil. Per això hi ha tanta carronya mental? És cert que m’oblidava del que avui anomenen portes giratòries. D’aquestes, em diuen i m’afirmen que a Andorra n’hi ha moltes. Jo, als meus pobres 75 anys –ingenu de mi– no n’he descobert cap...

Per cert, no s’oblidin d’aquest petit consell: perquè no proven de despresentar-se d’algú? Veuran que és molt medicinal.

Com diria més o menys Pàniker, la vellesa com “allegro ma non tanto” és la falca final de la pròpia vida que a més, permet, a voltes, donar petits consells. Jo, a Deu gràcies, no n’he tingut mai de “companys de partit”.