L'altra alienació televisiva

La síntesi de les xifres publicades pel Diari d’Andorra les ha de confirmar amb exactitud Andor­ra Telecom. No es tracta d’enquestes, sinó de medicions totals, al 100 per 100, del que a cada moment veuen els espectadors del país abonats als diversos paquets complementaris al senyal de lliure recepció via TDT. No sembla gaire agosarat deduir que, si fos possible, el còmput es decantaria encara més cap a les cadenes més vistes, si més no per la diversificació menor de l’oferta.

Cal afegir la garantia de la parapública del respecte absolut a la intimitat dels usuaris, perquè les dades, segons el terme literal de la font, estan totalment “anonimitzades”. Anem a les xifres.

Per continguts, el 30 per cent dels espectadors sintonitzen canals generalistes espanyols; el 10 i el 70 per cent restant es reparteixen entre els que l’antiga STA anomena temàtics, tot i que alguns siguin també classificables com a generalistes. Un 10 per cent (una tercera part dels anteriors) veuen cinema; un 9, sèries, la mateixa proporció que canals infantils; un 6, “catalans”; “només” 4,5 de cada cent miren esports; un 4, documentals; un 2,7 “francesos” i no arriba a un de cada centenar (0,8%) els qui capten el canal nacional ATV.

Aquesta darrera dada és força significativa. Una marginalitat que és inevitable relacionar amb els continguts de l’oferta, però també, i en mesura molt important, a la distribució de la població del país, amb tanta diversitat d’orígens, l’ocupació laboral exhaustiva en hores, entre d’altres factors. La programació podria ser més atractiva per a una majoria, perquè tot és millorable, però l’equip de Xavi Mujal fa el que pot amb els mitjans dels quals disposa. Potser una de les solucions seria concentrar-los, sense ocupar tots els minuts del dia, per elevar el nivell en el sentit apuntat.

La concreció de l’audiència de cada canal, entre els 155 disponibles amb l’oferta màxima, (dels quals 54 no han estat sintonitzats en cap moment) reforça el predomini dels generalistes espa-nyols, encapçalats per Tele 5, amb un 10%, seguit d’Antena 3 (7,9), Cuatro (5,2), TVE1, la primera cadena pública de l’Estat veí (4,9); laSexta (3,8), la pública catalana TV3 (2,9). Les següents, fins a l’onzena, només es poden veure a través dels descodificadors dels packs de pagament complementari i el ventall de seguiment oscil·la entre el 2,8% d’FDF i el 2 de Divinity. Tot plegat ens porta a concloure quelcom que ja donàvem per sabut, i és el “colonialisme” televisiu absolutament majoritari al país.

Sergi Mas (el comunicador català, no el gran artista de Laurèdia) afirmava l’altre dia en una cadena radiofònica del país veí en relació a un dels realities estrenats recentment amb èxit de públic: “no m’interessa, però m’entreté”.

Venia a ser una mostra evident de l’interès de l’audiència televisiva en general, que és per a la distracció, l’espectacle, per molt que sigui èticament discutible, si no rebutjable, de nivell cultural per sota dels mínims... En definitiva, aquest afany de distracció dels aspectes més transcendents o interessants és el que veuen molts com a alienació, la primera de les alienacions.

La segona, i més subtil de les separacions de la realitat pròpia és la del nostre entorn immediat, entès com el país on vivim. La preponderància tan absoluta en el seguiment de produccions externes implica una influència –més o menys decisiva– en la visió del món, en les maneres de pensar de la ciutadania, i, per suposat, en el coneixement i ús de la llengua pròpia i oficial.

Cal afegir-hi, a tot això, que per comoditat o identificació, el teleespectador/a difícilment canviarà a la recerca d’altres productors dels programes directament anomenats informatius, fortament carregats d’espectacularitat, sovint de sensacionalisme, i d’opinió dirigida –en general i encara més en els canals més vistos– en perjudici de les notícies i comentaris més propers i diversos.

Per exemplificar aquesta injerència potencialment distorsionadora, només cal recordar la insistència de molts d’aquests “informadors” del sud en presentar suposats escàndols de vendes il·legals en comerços andorrans, de casos de rentat de calers prejutjant persones sense cap respecte al principi de presumpció d’innocència...

En definitiva, les medicions del cent per cent del que veiem –en conjunt, no persona per persona, i diguem el que diguem en públic al respecte– ens refermen la constatació de la tossuda realitat en el consum televisiu. I a tants i tantes com s’amaguen i diuen que només es miren els documentals a la seva petita pantalla –cada vegada menys petita– ens atrevim a donar-los una recepta ben senzilla si desitgen que el nostre mapa d’ús de la tele sigui diferent; si volen, més digne: sintonitzeu uns altres canals.