Nobel a la poesia cantada

Per als que l’arribada de la tardor ens fa recordar la ja llunyana primavera de la vida, per als que ja amb més de mig segle a les espatlles sabem que ens arriba el capvespre i que l’hivern ens farà dir un dia adéu, els moments que ens fan mirar enrere tenen una força emotiva difícil de contenir. Quan ara fa quaranta anys els estius eren compartits durant una setmana llarga o una quinzena de dies als campaments, acampats o allotjats en una casa de colònies, ens començaven a arribar senyals del món, de l’univers humà variat i escampat pel planeta Terra. Aquells dies de compa­nyonia i de germanor servien no tan sols per esponjar-nos i respirar en plena natura, sinó també per començar a rebre aires de cultura i d’humanitat. Encara avui, les colònies d’estiu, en totes les seves modalitats, fan aquesta funció, amb el benentès que el jovent d’avui en dia, des d’abans de començar a saber i entendre què és el món, ja en tenen visió i so en directe, ja ho tenen a la mà, literalment parlant, a través de la tecnologia comunicativa per Internet.

Per als que el nostre Internet van ser els llibres, el Cavall Fort, el TBO, alguna mica la televisió, les finestres a la cultura les van obrir la música i les cançons. Particularment, les cançons que entonàvem a pit obert i a raig, allà als campaments, a les colònies, ja fos en plena excursió, fent ressonar la Vella Xiruca per fondals i caps de serrat, com i sobretot a la rotllana del foc de camp. Lletres de cançons encomanadisses que ens feien lluir els ulls, mirant la claror i assaborir el caliu: “Foc guspireja, el dia s’acaba, la flama puja, les veus s’eleven. Germans, de cor, cantem gaiament, la joia de viure aquest bell moment.” Els focs de camp de Bastanist, l’antic santuari que el servei de colònies de vacances del Bisbat d’Urgell té arranjat des de fa molts anys, de la mà dels germans Ramon i Pere Balagué, rectors en l’actualitat de Guissona i Viella, respectivament, allà als peus de la serra de Cadí, els focs de camp de Bastanist, dic, ens vam fer obrir els ulls, el cor, el pensament. Ens van fer créixer i encara ens ressonen endins cada cop que ens hi acostem per la carretereta, ara asfaltada, abans camí d’ombra d’avellaners allà al molí de Bramasacs, de papallones blaves a la font del Soldat i de nogueres corpentes a Víllec.

Els focs de camp de Bastanist eren com els d’AINA, aquí a Andorra. El cançoner d’AINA és l’eina principal que mossèn Ramon de Canillo posa a les mans de nens i nenes per tal de començar a obrir també cor i ulls i a la vida. Cançons tal volta senzilles i musicals, però amb una forta càrrega de justícia i honestedat, com ara La cançó de les balances, o altres amb una lletra que potser no acabàvem d’agafar en tot el seu significat però que ens arribava, que ens parlava, que ens feia pensar: “Fe no és esperar, fer no és somiar, fe es penosa lluita per l’avui i pel demà. Cal anar endavant, sense perdre el pas, cal regar la terra amb la suor del dur treball, cal que neixin flors a cada instant”, cantàvem del Lluís Llach. Altres cançons, fins i tot ens feien escoltar el vent. “Per quants carrers l’home haurà de passar, abans que se’l pugui escoltar. Diga’m quants mars li caldrà travessar, abans de poder descansar. Fins quan les bombes hauran d’esclatar, abans que no en quedi cap. Això amic meu, tan sols ho sap el vent, escolta la resposta dins el vent.” Les cançons dels focs de camp de Bastanist, d’AINA, de tants indrets, ens eren aire, vida, ressò d’anhels de pau i de llibertat pròpia i senzilla, flaires de poesia, de poesia cantada, aliment per a la consciència i l’esperit encara joves i en creixement.

El premi Nobel de literatura per al poeta cantant Bob Dylan és un premi Nobel a la poesia cantada. Un record coral a tants que han fet de Dylan a la seva manera, com mossèn Ramon de Canillo, que als seus 76 anys –dimecres vinent en farà 77– (Dylan en té 75), encara escriu, diu i canta. O com els citats germans preveres Ramon (en farà 73 dijous vinent) i Pere Balagué (de 71 anys). Avui, tots ells, i tants altres, monitors inclosos, amb motiu del Nobel a Bob Dylan, estic segur que per molts són, amb estima, recordats.