Disfresses

El pensador francès Françoise de Rochefocauld tenia una màxima que en ser gairebé universal es pot aplicar a qualsevol època, personatge o esdeveniment. Deia així: “Estem tan avesats a disfressar-nos per als altres que a la fi ens disfressem per a nosaltres mateixos.” És una frase que, penso jo, es pot aplicar avui a gairebé tots els personatges que han representat o representen algunes importants institucions. Avui és d’una actualitat imperiosament important. Es poden fixar, per exemple, en el nostre país veí del sud on el vodevil que han organitzat els anomenats polítics és de fira de poble, per part d’uns i d’altres? Vostès han escoltat o llegit la frase d’aquesta anomenada Susana Díaz quan diu que no lliurarà “el PSOE a preu de saldo” a ningú; ni al PP... ni a Podem? La gran “traïdora” com li diuen amb qui governa a Andalusia? I qui s’abstindrà a la propera investidura espanyola?

I els del nord, sobretot per part del president Holande –no parlo del Copríncep perquè aquest no té exèrcit– quan diu que “ estem en guerra”, i no paren de vendre armes arreu? És cert com diu el director de cinema romanès Munguiu, que la major part del públic s’ha “idiotitzat”, és a dir, ens hem “idiotitzat”? I arreu d’Europa els anomenats líders (?!) proclamen honestedat, lluita contra la cor­rupció, mesures dràstiques, i després llegim coses de Barroso, de Juncker, de la presidenta del Fons Monetari Internacional? I l’escandalera contra l’imbècil de Trump, però sense posar-nos a pensar en la quantitat de Trumps que hi ha pel món, i per Europa, i manen, i manen..., i han organitzat una cacera brutal, sense pietat contra els immigrants?

És a dir, que les enganyifes dels polítics –de dretes, d’esquerres, populistes o el que sigui...– ells mateixos se les acaben de creure, si seguim la màxima del Rouchefoucauld. Se’ls crea una nova pell i creuen que el que diuen als seus coreligionaris per enxampar vots o per mantenir-se en el poder, sigui com sigui, és veritat per a ells mateixos.

Si els dóna vots –bé, al pobre Holande, no ho crec gaire, però als altres...–. Ai!

A Andorra, m’imagino –no ho sé del cert– que també deu succeir. Que a força de dir-ho, alguns dels nostres polítics es creuen la pròpia disfressa que representen. Deu ser dur descobrir, si és que això succeeix, que la vida pública que hom ha portat a terme només hagi estat una disfressa.

Jo penso, però, que no tot està perdut –o sí?– i que hom pot estripar la disfressa i tornar a estimar la curiositat envers les coses, a alimentar la inquietud per entendre i comprendre novament la vida. I que cal ser savi i prudent, i quedar-nos nus fins i tot, i sense disfresses ni pels altres, ni per a un mateix. I potser dir-se: “No en sabem més.” És possible això a Andorra? A la resta, Espanya, França, Europa, els EUA, ja no els ho pregunto, perquè els seus armaris només guarden rampoines de disfresses i més disfresses.

És cert també que el present amb disfresses o sense no es crea de nou, sinó que es fa i es refà com una fidel bolangera amb noves dades, noves situacions, nous personatges la majoria dels quals però enganyant els altres, s’enganyen ells mateixos. O això deia, i no pas de manera desencertada el bon presentador i escriptor francès.

És cert també, però, que l’ètica i l’estètica, per tant, no és fer o no fer, sinó prendre decisions.

Voler descobrir d’on hom ve també és una bona manera per estripar disfresses, em sembla a mi.