La tribuna
L'exercici de dimitir de la política
La dimissió de càrrecs públics ja no és tan estranya entre nosaltres
Darrerament hem conegut un seguit de dimissions, o de posades a disposició del màxim responsable de diversos titulars de càrrecs públics. Ben cert que no és el mateix, la retirada més o menys per voluntat unilateral del/la protagonista, que passar la decisió al cap corresponent.
Hem de dir que en estats del sud europeu, els que anomenem mediterranis, aquesta no és una pràctica gens habitual. Ho és molt més agafar-se a la cadira per molt que la imatge del polític –perquè parlem majoritàriament de polítics– hagi quedat malmesa per evidències, investigacions judicials o sospites esteses i bastant fonamentades. I això que per les dimensions i característiques d’aquestes Valls nostres no tenim gairebé professionals de la política, en el sentit que depenguin del sou públic per viure, ni que s’eternitzin en l’encadenament d’un seient darrere de l’altre.
Ben diferents els casos de moral estricta al nord, on haver copiat en temps universitaris uns paràgrafs de la tesi doctoral, haver evitat el pagament d’una multa de trànsit o haver esdevingut adúlter/a són causes suficients per a la retirada, abans que pugui arribar la destitució. Per suposat, els pecats del piu, sobretot si han estat sense incidència en les decisions o els pressupostos públics, en cap cas són considerats causa de desqualificació a la ribera del mare nostrum.
Ja fa algun temps, el primer d’aquesta tongada a oferir el seu cap –metafòricament– al cap va ser el secretari del Govern, Jordi Casadevall, pel vincle familiar –cosí– d’advocats que portaven la defensa dels propietaris de l’inacabable cas BPA. Un gest digne, però com que ja hem comentat diverses vegades que aquí tothom té un cosí semblava exagerat pel tipus llunyà de relació, sense activitat incompatible ni motiu de sospita. I Toni Martí semblaria que va fer molt bé a rebutjar l’oferiment.
Més recent ha estat la dimissió de l’exambaixadora i consellera general Meritxell Mateu, un cop sabut que va cobrar per treballs d’assessorament a BPA, però que ho hauria fet en negre, sense declaració ni cotització a la CASS, i això que encara no es cobrava l’IRPF. Sembla que hi ha uns correus electrònics que desmuntarien la seva argumentació inicial de defensa.
Com que no hi ha dues sense tres, divendres al matí esmorzàvem amb la lectura al Diari que el ministre d’Administració Púbica, Transports i Telecomunicacions, Jordi Alcobé, també havia posat el seu càrrec a disposició del cap de Govern, arran de publicacions de diaris digitals espanyols que el connecten amb el cas de la consellera Mateu i en tant que, ja ministre, hauria treballat com a assessor de l’entitat financera fins al 2013, quan feia almenys un any i mig que era titular del departament.
Algunes de les denúncies externes van més enllà i asseguren que es va vendre accions de BPA per un valor de 150.000 euros just abans que es fes pública la nota de la FinCEN, dels Estats Units, amb les acusacions de blanqueig de diner il·lícit i les conseqüents represàlies internacionals, algunes de les quals encara s’arrosseguen. Si fos veritat, l’ús de la informació privilegiada sí que constituiria una taca greu, amb aplicació o no del Codi Penal. Sense cap llei d’incompatibilitat, d’altra banda tan difícil de concretar aquí, Alcobé no hauria fet res delictiu en el primer dels casos, si ell i l’empresa que el va contractar van complir la llei, declaració a la CASS inclosa. Respecte a la sospita que va salvar capital en accions del banc perquè es veia a venir la tempesta no passa d’això, de la sospita, mentre no es demostri el contrari. Tot i això, i aplicant la dita antiga sobre la necessària netedat d’imatge de la dona del Cèsar, l’enrenou no afavoreix gens la imatge ni del Govern ni del país.
Tot això no li treu la raó quan diu que, amb el cas de Banca Privada com a pretext –en alguns casos, causa– hi ha tota una campanya de desprestigi, no només del gabinet Martí, sinó d’Andorra en general, objecte sempre fàcil de denúncies i acusacions sensacionalistes des de l’exterior, i que sovint s’intueixen mogudes per interessos materials, forans, i potser també interns, seguint aquell altre principi que la millor defensa és un bon atac. Sigui dit sense prejudicis d’intencions, ni vulneració del principi de la presumpció d’innocència.
El cas és que, després de dècades en què l’oasi de la política andorrana superava el tan esmentat de Catalunya, aquest seguit de renúncies o disposicions a la renúncia van al darrere d’acusacions, sospites, o intuïció de sospites de falta d’ètica, si no directament presumpta corrupció perseguible, tot i que no s’acostumin a perseguir als tribunals, com ha passat al comú de Sant Julià i contra el que sembla que passarà amb les irregularitats denunciades al SAAS.
I la conclusió és, com explicava amb la seva impecable lògica el bon amic Albert Roig, que si no la tan difícil llei d’incompatibilitats és imprescindible ja una de transparència, que permeti –per començar– distingir el que és real del que el carrer beneeix com a veritable, i escampa en converses més o menys privades, com abans es feia en escrits anònims cada vegada que s’apropaven eleccions.
Això i portar les conductes sota sospites raonables de delicte fins a la fi dels processos judicials, per evitar així la sensació popular d’impunitat consentida, o d’aquella altra dita que uns són més iguals que d’altres davant la justícia.