A propòsit del Nobel a Dylan

Pocs minuts després de ser-li atorgat el premi Nobel de literatura a Bob Dylan, corria per la xarxa una broma en la qual es deia que el Nobel de Química li corresponia aquest any al cantant dominicà Juan Luis Guerra; les raons adduïdes eren els seus estudis sobre la bilirubina i la seva contribució al medi ambient, gràcies a les pluges de cafè.

I és que, tal com s’esperava, l’opció escollida per l’Acadèmia Sueca que atorga el premi ha estat valenta per la seva part, i controvertida en la resposta general. Alfred Nobel va deixar escrit que el premi s’havia d’entregar a qui hagués produït l’obra més destacada en el camp de la literatura, que apuntés en la direcció ideal. És aquest el cas de Dylan?

Les reaccions han estat ben diferents, encara que en la majoria de mitjans de comunicació i en el món de la cultura consideren encertada la concessió i s’han posicionat a favor d’un Nobel que diuen que Dylan es mereix amb escreix.

I hi ha hagut comentaris que en aquest sentit inviten a la reflexió. El diari El País, en un article signat per Fernando Aramburu ens explicava que tal com deia Octavio Paz, la paraula lírica deriva de lira, i recordava que en els seus inicis la literatura era quasi sempre escrita en forma de poema i sovint cantada. Fins al punt que durant molts segles eren els trobadors els encarregats de fer-la arribar al poble. Leonard Cohen, per la seva part, manifestava que el guardó per a Dylan era com posar-li una medalla al mont Everest. Ben merescut.

A l’altra banda hi trobem posicionaments crítics com el d’alguns comentaristes del New York Times, que reconeixent el valor de les cançons i del cantautor, consideraven fora de lloc la concessió d’un premi literari. O el del novel·lista d’origen rus Gary Shteyngart, que va escriure al seu compte de Twitter: “Entenc molt bé el comitè del Nobel. Llegir llibres és dur.” O del també escriptor Irwine Welsh, que es considera fan de Dylan però creu que la decisió de l’Acadèmia és obra de hippies nostàlgics. A d’altres escriptors tampoc no els ha fet gens de gràcia. I n’hi ha de reflexius, com Lorenzo Silva, que sense desmerèixer Dylan pensen que hi havia opcions molt més i interessants, com la del Nobel de l’any passat, Svetlana Alexsiévitx.

Sembla, però, que la majoria d’escriptors estan d’acord amb el premi. Shalman Rushdie, Joyce, Carol Oates o Stephen King són un exemple dels que opinen que el premi és just i original. Personalment, quan vaig sentir la notícia, la primera sensació va ser d’estranyesa. Bob Dylan, Nobel de literatura? Amb el pas de les hores, la posterior reflexió em fa pensar que tot i essent un Nobel estrany, i precisament per ser estrany, és merescut. No repetiré aquí tot el que s’ha dit del cantautor. Però també és veritat que no he deixat de preguntar-me, si tenint en compte la seva posició antibel·licista, mantinguda durant el transcurs de tota la vida, no li hauria quedat millor el premi Nobel de la Pau. Probablement tampoc hauria variat massa. En qualsevol cas, si es vol saber la resposta adequada, aquesta, amic meu, tan sols la sap el vent.