I si el problema fos el regulador?

“Blanc o negre, l’important és que el gat caci ratolins.” Den Xiao Ping, líder de la República Popular de Xina.

Entre els anys 2004 i 2008, període d’eufòria econòmica, la inversió creditícia de BPA es va incrementar el 150%. Cap altra entitat a Andorra va ser tan agressiva, en números relatius. Aquests creixements tan forts van tenir després una difícil digestió, i una vegada arribada la crisi –i quina crisi!–, la morositat de l’entitat es va anar incrementant fins a superar el 9% el 2013, el doble que els seus rivals.

Curiosament, el nivell de provisions per insolvències no va seguir el mateix ritme, i va assolir els mínims el 2013, amb un grau de cobertura del 23%. I què feia el regulador? Li devia ser difícil exigir a una entitat financera que augmenti les seves provisions per insolvències, mentrestant, en el mateix període, una altra entitat feia desdotacions del fons de provisions per riscos generals, per maquillar els resultats anyals.

Quant als recursos de clients, fins a l’any 2010 BPA va tenir un creixement en línia amb la resta d’entitats financeres. Però a partir del 2011, amb la incorporació al grup de Banco Madrid, els recursos de clients es van triplicar en tres exercicis (anys 2011- 2013), incrementant-se una mitjana de quasi 2.000 milions d’euros anyals.

Cap altre banc va ser tan agressiu en termes de captació de passiu, quasi duplicant la captació de passiu al segon banc amb més creixement, i el regulador no va trobar res sospitós en aquest increment dels recursos de clients.

Banco Madrid era l’autèntica joia de la corona del grup BPA.

De fet, dels 20,5 milions d’euros declarats com a benefici net l’exercici 2013, 8,6 milions d’euros els aportava Banco Madrid, la seva gestora de fons Banco Madrid Gestión de Activos aportava 4,2 milions d’euros, BPA Fons SAU (gestora de fons) aportava 6,3 milions d’euros, i Interdin 1,3 milions d’euros, això fan 20,5 milions d’euros. Aleshores, quin benefici tenia la societat matriu? Voldria dir que no donava benefici? Que l’activitat bancària pura, dins del territori nacional, era deficitària i que el benefici del grup provenia de les filials?

Si això fos cert, significaria un fort deteriorament dels resultats de la matriu en tan sols tres anys.

I què va fer el regulador? L’exercici 2008, BPA va registrar pèrdues operatives per unes fortes provisions per pèrdues d’unes inversions en actius financers (relacionats amb la fallida de Lehman Brothers?), i van haver de vendre actius immobiliaris (la seu social?) que els va suposar 26 milions d’euros de plusvàlues, per poder presentar uns beneficis de 23,3 milions d’euros.

També l’any 2008, tot just iniciat el període de crisi, les diferents entitats bancàries reconeixien que l’economia andorrana s’estava alentint, però la realitat era que el PIB va caure el 5%, les importacions es reduïen el 6%, la venda d’automòbils es desplomava un 25%, van venir un 3% menys de turistes, però això no va impedir que el regulador aprovés una revaloració d’actius immobiliaris, per maquillar i sanejar balanços.

BPA no es va beneficiar d’aquesta revalorització d’actius immobiliaris, i potser, per compensar, el regulador no va ser tan estricte i rigorós amb alguns aspectes del seu balanç? Aleshores, potser l’important no seria si els membres de l’organisme regulador haurien de ser andorrans o no, sinó que facin la seva feina.