Nicolino Locche

Observi vostè aquesta fotografia.

Hi pot veure un atleta en plena forma, prest a donar el cop de gràcia a l’altre púgil. I aquest altre, a la dreta de la imatge, abatut, amb la guàrdia baixa, els braços vençuts, la boca oberta suplicant oxigen, sonat, panxut, vell, que espera la derrota imminent.

Hom pot imaginar fàcilment la seqüència dinàmica posterior, el cop que acabarà amb el boxejador tardorenc sobre el terra del quadrilàter, escoltant sòrdidament el recompte de l’àrbitre.

A vegades, una imatge fixa ens pot portar a un error en l’anàlisi, en l’apreciació de la realitat, en l’equívoc de l’esdevenir dels fets que van ocórrer o que succeiran. El púgil aparentment vençut de la fotografia és l’argentí Nicolino Locche, l’Intocable.

A Locche li van posar aquest merescut sobrenom donada la seva facilitat per esquivar els cops dels contraris, per les seves fintes amb el cap, amb la cintura, amb l’espatlla, o amb tot plegat. Tanta era la confiança amb els seus reflexos defensius que sovint no calia ni que es protegís la cara amb els guants, i per això els deixava caiguts. Amb aquesta habilitat, més en la defensa que en l’atac, Nicolino Locche va ser campió mundial dels pesos wèlter l’any 1962, i llegenda al seu país.

De forma que, aquell que apareix falsament vençut a la fotografia, en realitat està adoptant una posició que és un parany: deixa de protegir-se davant del més fort, perquè aquell sigui víctima de la seva pròpia supèrbia, enceti un atac davant de l’aparentment vençut, sigui fintat el seu cop, i en rebi un ell mateix producte de la seva arrogància.

Ara, si vostè observa millor la imatge hi podrà apreciar que l’Intocable té tensats els músculs dels braços, i que no estan en absolut derrotats. També la mirada de llop-cerver del vell púgil, amb

el nas expert de rebre cops, i les celles adobades de tantes vegades haver estat ferides. Celles i nas que ens indiquen, certament, que l’aprenentatge de les fintes és llarg i dur, però que també són vestigis de maduresa, professionalitat i perícia.

És una història que també ens recorda el famós combat entre George Foreman i Muhammad Ali, l’any 1974, a Kinshasa. Foreman arribava en plenitud de forma, i Ali va tenir la prudència de no atendre els crits del públic (“Ali bumaye”, és a dir, “Ali, mata’l”), ja que se sabia més fluix

que el seu rival.

Com saben els que han vist el film que descriu aquell combat, Foreman només va saber encadenar una interminable allau de cops brutals contra Ali, mentre aquest el provocava: “és l’únic que saps fer?”, “no saps picar més fort?”. Així fins que, pel seu propi ímpetu, Foreman es va esgotar, i al vuitè assalt Ali va saber que era el seu moment, l’instant en què ja sense esma Foreman va encaixar el cop què va fer Ali campió.

Locche i Ali representen una forma de posicionar-se en el combat, en la vida: no sempre guanya qui exhibeix més múscul, el més fort o brutal.

A vegades guanya qui té una estratègia més elaborada, qui sap fintar, qui sap que el fatxenda s’esgotarà per la seva pròpia supèrbia i arrogància. A vegades guanya aquell que se sap més feble, però també més àgil i amb un esperit més fi que el bèstia que té al davant.

A vegades guanya Nicolino Locche: l’Intocable.