Cap i potes amb allada

Gairebé totes les estàtues, dreçades seguint els cànons de l’escultura clàssica, tenen una part superior on trobem el cap i una part inferior on, com és natural, trobem els peus, si es tracta de persones, o les potes, si es tracta d’animals. Trenquen aquesta disposició anatòmica les anomenades estàtues eqüestres, on el protagonista va muntat, per un general, a cavall i altres en ruquet, en somera, com podem veure en les representacions de Sancho Panza, al costat del famèlic Rocinante, el cavall de Don Quijote.

L’estàtua dedicada a Franco, que l’escultor arrelat a Andorra, Josep Viladomat, va fer l’any 1963 per encàrrec de l’alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles, és de les eqüestres, amb el cavall a pas elegant i el dictador escarxofat a la sella. Va ser un regal de la ajuntament de Barcelona a Francisco Franco, en agraïment per la cessió del castell de Montjuïc a la ciutat. Inaugurada el mes de juny d’aquell 1963 (Viladomat tenia 64 anys), va ser allà dalt a Montjuïc fins a l’any 2008, quan l’alcalde Jordi Hereu mana treure-la i guardar-la en un magatzem municipal. Quaranta anys de presència de l’estàtua de Franco a cavall, cap i potes en simbiosi orejats pels aires marins de la ciutat comtal.

Curiosament l’estàtua va ser a Montjuïc més temps ja en democràcia que en dictadura. Allà al magatzem, entre altres escultures i peces de mobiliari urbà arraconat pel temps, l’estàtua de Viladomat restava anònima, amagada i passant fred i aquella humitat rància que ens fan notar els magatzems foscos i poc airejats. Diem anònima perquè Viladomat, que va fer l’estàtua com un encàrrec més, no va estampar-hi la seva firma, a causa de fer-la una mica malcontent, per aquell fet –aquests dies ho hem sabut– d’haver estat detingut a Barcelona per conduir un cotxe de contraban i engarjolat. Com a mostra d’amistat i alhora de desgreuge, l’alcalde Porcioles li va dir de treballar en una estàtua d’honor al General Franco.

I del magatzem municipal, de la fosca covada de silenci metàl·lic, altre cop al carrer, vuit anys més tard, per decisió de l’alcaldessa Ada Colau. Ara que toquem poder, alguna cosa haurem de fer per passar a la història. I no vindrà d’una mostatxada més, com a mostra del qui mana, per tal de marcar el pas. Així que al Born, davant les runes que són memorial històric de patiments i sotmetiments dels barcelonins del 1714, hi posarem aquella estàtua de Franco a cavall, que ja li falta el cap i així agafa més simbolisme. I au.

Com no podia ser d’altra manera, la presència del dictador ha encès els sectors catalanistes, que han abalitrat contra l’equip de govern de Colau. Aquest, vist que l’estàtua ha estat rebuda amb tan airades mostres de rebuig, fins al punt de tombar-la dijous a la nit, l’ha enretirat i portat altre cop a un magatzem municipal, ara a la Zona Franca (abans al de la Via Favència), destí que també té des d’ahir divendres l’altra estàtua recuperada del magatzem, La República, de Frederic Marès, feta a començament dels anys trenta i rebatejada pel franquisme com La Victòria.

Cap i potes, amb un regust d’allada que ni s’imaginen les escultures de Viladomat escampades per Andorra ni l’aplicat mestre Pau Casals a Barcelona. Ni l’estàtua monumental del Timbaler del Bruc (Bruch en època de Franco) obrada per Frederic Marès amb pedra de Sant Vicenç de Castellet, acarada a Montserrat, i acompanyada amb sentors d’espígol i fonoll.