El bon vi

Has demanat un vi al restaurant. El cambrer obre l’ampolla i et serveix perquè el tastis. Ensumes i notes una lleugera olor de suro. Molt lleugera. El proves, i encara que no és imbevible hi ha quelcom que no funciona. Exposo els meus dubtes i li pregunto si tenen sommelier. No n’hi ha, però el maître accepta el repte i el tasta. Creu que no està bo. Se l’emporta i m’aconsella un altre vi, que aquest cop surt bé.

Després em fixo com alguns dels cambrers van tastant l’anterior vi, i l’hi torno a preguntar. “Què en pensen?” “Estan dividits”, diu. És a dir, el regust és molt lleu, però existeix; segurament deu ser això.

El món del vi i l’enologia és apassionant i difícil. Hi ha grans especialistes, i gent falsament experta que no en té ni la més mínima idea. Fa poc en una fira al Born una web sobre vins va fer una prova amb un vi a granel del Priorat (1 euro el litre) i la majoria d’entrevistats, teòrics experts, el van considerar bo. També algunes persones el van descartar de seguida, i no se les donaven de tan enteses. Detectar un bon vi, descomptats els autèntics especialistes, no és tan fàcil com sembla.

L’estafa més gran, però és la que va fer Rudy Kurniwan (hi ha un documental sobre el tema titulat Raisins Amers que fa poc va emetre el canal ARTE). Kurniwan es dedicava a crear vins falsos a casa seva i a vendre’ls per Internet. Disposava de vins excel·lents i era un especialista en reserves de Borgonya i Bordeus. Tenia un dels millors cellers del món (molts dels vins eren falsos, però no tots els del seu particular celler) i l’home va fer el seu agost falsificant vins, la majoria amb denominació d’origen de regions franceses, quan en realitat les ampolles, degudament falsejades, estaven omplertes amb vins comuns de Califòrnia. Tal com informava La Vanguardia, quan fa unes setmanes va publicar aquesta notícia, l’any 2014 va ser condemnat a 10 anys de presó. Imagino que encara estarà a la garjola, vés a saber si fent de les seves i comerciant amb altres productes.

El més sorprenent del cas és com el van enxampar. Entre els vins més venuts hi havia ampolles de Clos Saint Denis del Domain Ponsot criats entre els anys 1945 i 1971. Unes anyades excel·lents. L’imagino encolomant un Clos Saint Denis del 55 per un grapat de dòlars... El problema és que tal com va desvelar, i per això el van descobrir, Laurent Ponsot, el propietari dels cellers esmentats, aquests van començar a produir vi a partir de l’any 1982. És a dir, els compradors estaven encantats d’adquirir un vi caríssim sense saber gaire bé el que compraven, i el senyor Kurniwan errava en un detall fonamental; si s’hagués preocupat d’esbrinar i llegir una mica la història dels vins de la Borgonya potser encara viuria del cuento o del vi.

Saber-ne de vins, ser enòleg o un bon tastador, necessita molts anys d’aprenentatge, tenir bon nas, encara més paladar i haver tastat un bon grapat de vins...