La UE, BPA, els GAR, bous i esquelles

El contingut final de l’acord d’associació amb la Unió Europea marcarà les regles del joc econòmiques, i derivadament socials, per a les properes dècades. I dono per fet que finalment hi haurà acord d’associació perquè tota la cadena d’esdeveniments porta ineludiblement cap a aquesta direcció. El primer punt que avala la teoria passa perquè rebutjar el conveni amb la Unió Europea és una aposta per situar-se sota una guillotina que en qualsevol moment pot deixar caure la fulla. Perquè al cap i a la fi la UE té total llibertat per denunciar l’acord duaner actual en qualsevol moment ergo el risc que es corre és brutal: perdre els avantatges que avui són el pilar de l’economia nacional i al mateix temps no haver obtingut a canvi contrapartides que permetin la decantació del model cap a un altre vessant.

Cal resituar el debat d’una vegada per totes perquè fa la sensació que l’acord duaner actual és immortal i garantit fins a la fi dels temps. No és cert. Brussel·les el pot denunciar en qualsevol moment i és una possibilitat real. I aquí arriba el segon punt perquè es té plena constància que Europa vol un tipus diferent de relació amb Andorra de la que existeix actualment. És cert que la UE manifesta de totes les maneres possibles que el nou conveni és opcional, però res li impedeix que a mitjà termini la comunitat decideixi que les regles del joc han de canviar i ja ha manifestat que aquestes no són acceptables in eternum. Per tant, el concepte opcional és molt relatiu. Més aviat seria que ara encara és opcional.

I el cas BPA és un exemple paradigmàtic de la debilitat intrínseca dins del context internacional. Si arriba un nou tsunami, ha quedat clar que no tenim murs de contenció, no hi ha salvavides i no hi ha equips de rescat. Si Andorra està contra les cordes ningú en el context internacional, com a mínim actualment, s’arriscarà a ajudar-la si li crea el més mínim problema com s’ha vist. Aquesta debilitat extrema en l’àmbit global també és un factor determinant en l’equació.

Pot semblar ara molt llunyà, però només era el 1997 quan Brussel·les va dir prou al contraban de tabac i el cos d’operacions especials de la guàrdia civil (el grup d’acció ràpida –GAR–) va encerclar el país durant mesos. I tot va derivar molt ràpid perquè ningú llavors es podia pensar que aquest escenari era possible, com tampoc abans del cas BPA.

El tercer punt passa perquè tota l’evolució que ha fet el país en els darrers anys, en part per voluntat pròpia i en part perquè no hi havia opcions alternatives, porta cap a un model d’economia diferent. Transparència, legalitat i lleialtat internacional. Cal reiterar que s’ha vist clarament que no hi havia pla B viable excepte aixecar el pavelló amb dues tíbies i una calavera, fortificar-se i armar el sometent. I cal pressuposar que, encara que només sigui en aquest punt, hi ha consens nacional respecte al fet que no ens podíem intentar erigir en una espècie d’Illa de Tortuga enclavada als Pirineus. Les reformes per al nou model amb un sistema fiscal de baixa intensitat, l’obertura estrangera, la creació de nous sectors... tot això és paper mullat si finalment no hi ha un acord amb Europa que permeti l’accés al mercat interior. Cap empresa seriosa s’instal·larà per operar des d’Andorra si queda fora de competir amb les de la resta del continent. I estem ja en una fase de la cursa on no es pot tornar enrere. L’única opció sensata possible és acabar la cursa i obtenir el millor acord d’associació possible.

És evident que seria un èxtasi inigualable que la Unió Europea ens oferís tots els avantatges d’associar-nos i no ens demanés a canvi la renúncia a bona part dels avantatges de l’actual acord. En aquesta tessitura és fonamental, imperatiu i urgent que d’una vegada per totes el país sigui capaç de consensuar quina és la proposta que se li fa a la Unió Europea. Una proposta des de la generositat del bé general i amb la fermesa que un cop tancada internament es defensarà amb una sola veu davant dels interlocutors comunitaris. Evidentment que hi ha d’haver línies vermelles perquè és inacceptable que es demani entregar bous i esquelles i un suïcidi econòmic voluntari. Però cal amplitud de mires i generositat perquè aquest cop no és un tòpic. Ens l’estem jugant de veritat i ens l’estem jugant tots plegats.