Andorra fa avui Pirineu

Andorra fa avui Pirineu a Ceret, al Vallespir, la bella raconada a llevant de Canigó, regada pel Tec i amb els Aspres fent-li balconada de garriga i tossals airosos acarats a la plana del Rosselló i a la mar. Aquest any les Trobades Culturals Pirinenques, iniciades a Sant Julià de Lòria fa tretze anys, a iniciativa de la SAC, toquen a Ceret, després que l’any passat fossin celebrades a Prada de Conflent, acollits tots pel Casal del Conflent. A Ceret, són els amics del Centre Cultural Català del Vallespir els que ens acullen aquest dissabte tardoral. Així doncs, a l’hora que aquest article és llegit per tu, amable lector o lectora, a la Sala de la Unió, a Ceret, ens trobem en aplec cultural i relacional tota una sèrie de gent de les comarques pirinenques, des de la Ribagorça i la Vall d’Aran fins al Rosselló, el Vallespir i la Garrotxa, amb les altres comarques veïnes, com el Ripollès, la Cerdanya, l’Alt Urgell i els Pallars i també, és clar, com és natural, com s’escau, com correspon, amb gent del Principat d’Andorra. De fet, la idea i coordinació de les Trobades Culturals Pirinenques, des del primer dia, recau en la Societat Andorrana de Ciències, de la mà dels menairons culturals nodrits amb els bons aires de Canillo, Àngels Mach i Antoni Pol. Ells són els qui, infatigables, indefallents, amb una constància meritòria, fan anar el magí i garbellen idees i temes per tal de fer-nos-els avinents, un cop també han fet la crida i ens han posat la mel als llavis.

Avui a Ceret, com no podia ser d’altra manera, es tractarà d’art i història al Pirineu. La vila ceretana és fanal de l’art per l’estada d’artistes a la primera meitat de segle XX, entre els quals Picasso, Maiol, Hugué, Deodat de Severac i altres de no tanta anomenada, però que a Ceret copsaren la llum i la dolçor, gustoses i temptadores com el color i el cos de les cireres. El pas d’aquells pintors, d’aquells artistes pintors, en les seves etapes de la primera maduresa, va donar renom a Ceret. D’aleshores ençà, l’art hi té un recau privilegiat per als qui, estudiosos o senzillament interessats en les expressions artístiques, hi arriben d’arreu. I això fa goig, és estimulant per als sentits, ja que costa tant trobar espais a mida humana on sadollar la nostra curiositat cultural i que alhora tinguin aquell toc de gust i natural elegància.

La jornada de Ceret ens permet escoltar, entre altres, l’aportació de l’Antoni Ubach sobre l’estada de Picasso al Pirineu, amb els pols geogràfics de Gósol i Ceret traient el cap, que ho són també d’humanitat, no debades l’obra de Picasso –i d’això l’Antoni Ubach en sap molt– té en la seva estada a Gósol del 1906, ara fa 110 anys, una impregnació de “terra i de gent” que li farà donar un nou caire a la seva traça. Aquell estiu, Picasso va assaborir i olorar la muntanya gosolana i sempre més en servà un record que, ja a París ja a la Provença, no deixava d’avivar quan tenia al costat algú que s’hi referia. Curiosament, per aquelles circumstàncies de la vida, en el seu extens univers, és a dir, en el seu cap, associava la paraula Andor­ra amb la seva estada a Gósol, apreciació que avui l’Antoni Ubach ens explicarà amb tot detall. A més de la pintura i l’escultura, Ceret ha tingut literats, poetes d’una finor i una expressió que actualment costa de trobar. Joan Amade i Edmond Brazès hi destaquen, amb Camil Descossy al costat, doblat de pintor i d’escriptor a la vellúria. Els tres, amb l’afegit de ser fills de Ceret, sortiran a la palestra i Brazès i Descossy amb més projecció, per tant els trobem relacionats amb el nostre, i en aquest cas també seu, Esteve Albert, que només arribar des d’Andorra al Rosselló va establir contacte amb els creadors i els actius culturals. L’Albert, a banda d’amic, en fou diligent clarí de l’obra escrita per Brazès, portant a representar l’obra de teatre La neu que, en editar-se l’any 1970, per Josep Maria de Casacuberta a la seva editorial Barcino, l’Albert va prologar. De Camil Descossy, l’Albert també li’n féu el pròleg del seu llibre Concerto Català. Els dos, juntament amb el cimal exponent de la poesia nord-catalana, Josep Sebastià Pons, d’Illa del Riberal, ens amorosiran, junt amb altres delícies, aquestes Trobades.