Els límits de la Fira

La Fira per antonomàsia, la d’Andorra la Vella de cada octubre a l’aparcament del Parc Central, ha tornat a ser un èxit d’assistència, independentment de la impossibilitat, fins ara, de calcular amb exactitud el nombre de persones que l’han visitada.

L’experiència empírica i personal del recorregut en la jornada de dissabte tampoc permetia concloure si hi érem més o menys que l’any anterior, tot i concloure que com a mínim l’afluència es va mantenir, si no augmentar, i que a més dels expositors, més o menys els de sempre, es repetia l’al·licient complementari de les trobades amb persones amb les quals no havíem tingut contacte, com a mínim, al llarg de l’any.

Sembla que una primera ampliació ja s’havia aconseguit –no és del tot nova–, amb les fileres de paradetes d’artesania i alimentació, fonamentalment, arrenglerades des de la Rotonda fins al cobert, completat gairebé en temps de descompte, que van aprofitar la concurrència general.

Tot això acompanyat, una vegada més, de la constatació que la superfície destinada s’ha quedat petita i del desig i l’anunci gairebé a l’inici de cada edició que cal ampliar la superfície per donar cabuda a l’oferta més abundant i variada, que voldrien presentar les mateixes empreses i institucions que concorren, i algunes més.

La cònsol Conxita Marsol propugnava enguany el trasllat a l’espai polivalent projectat per en­cabir el circ de cada estiu i uns congressos multitudinaris de captació problemàtica amb les comunicacions actuals, o bé el desdoblament en dos caps de setmana.

Respecte de la primera alternativa, ja hem advertit des del moment que es va anunciar que es tracta d’un altre projecte més de magnitud aparentment faraònica o, gairebé, condemnat en principi a una infrautilització, com ha passat amb altres instal·lacions desproporcionades per dimensions excessives que es van construir en els temps de l’abundància i de la necessitat dels vots dels consellers de cada parròquia per formar governs, en el sistema polític anterior.

D’altra banda, la concreció definitiva de l’indret on aixecar aquest nou edifici de dimensions mastodòntiques, l’elaboració del projecte arquitectònic, l’adjudicació de l’obra i, finalment, la construcció, requereixen un temps, calculable en anys que, quan culmini, si finalment culmina, a saber quina serà la situació general del país, la particular dels ciutadans, i la resposta d’aquests.

Pel que fa a la segona, el repartiment en dos caps de setmana successius podria comportar més aviat un efecte dissuasiu per als visitants, que probablement no repetirien tots, ni molt menys, en dues dates seguides, depenent sobretot de la reducció d’una oferta tan diversa com l’actual i dels interessos dels potencials assistents a cadascuna. Per parlar d’una experiència coneguda i a tall d’exemple, la fira de l’AIVA, la duplicació en una altra època de l’any de la representació de l’automòbil ha estat lluny de tenir el mateix poder massiu de convocatòria.

Cal afegir l’augment del temps d’ocupació d’un dels escassos llocs amplis d’aparcaments disponibles a la capital, ja sacrificat bona part de l’any pels diversos esdeveniments, la majoria de gran èxit contrastat, amb els inconvenients coneguts, i soferts, després de les limitacions, permanents o temporals, al desenvolupament del trànsit rodat, encara immensament majoritari per als qui viuen –vivim– tot l’any a qualsevol de les set parròquies, no diguem per als turistes, i per a una part difícil de calcular, però important, del sector comercial.

Tot convida a concloure que la Fira seguirà encotillada per impossibilitat d’expansió física, com a mínim a curt i mitjà terminis. Una limitació que, tanmateix, no faria preveure per si mateixa una davallada en l’interès col·lectiu per visitar-la.