Kennedy, els poetes i Meritxell Mateu

“Quan el poder corromp, la poesia neteja”, (JFK).

Al final del programa La Rèplica de dijous 20 d’octubre, l’exconsellera de DA va voler rematar l’entrevista recordant una frase, que portava memoritzada, del president John F. Kennedy sobre els polítics i els poetes.

La veritat és que, dins de la confusa representació televisiva de la dimitida política, no vaig saber encaixar la cita amb els motius que van provocar la seva renúncia, ni amb el problema que, molt tardanament, ens ha començat a preocupar als ciutadans d’aquest país: la corrupció.

És sabut que gairebé totes les sentències –quan es fan fora de context– poden tenir el mateix poder de convicció que les marianades de Rajoy. La mateixa cita pot servir per disculpar o per acusar; per educar o per embrutir; per informar o per enganyar; per enaltir o per rebaixar i també per fingir conviccions. L’escollida per la Sra. Mateu (“si hi hagués més polítics que sabessin de poesia i més poetes que entenguessin de política, el món seria un lloc millor per viure”) és, ras i curt, una perogrullada; per comprendre el seu significat caldria saber si Kennedy –seductor– ho va dir a cau d’orella a la Marilyn a mode de crítica del teatre compromès, socialment i políticament, del seu rival Arthur Miller, o si la frase era part d’un discurs patriòtic al Pentàgon davant militars d’alta graduació que havien de dirigir la invasió de la badia de Cochinos.

També és cert que sempre han existit poetes que han entès a la perfecció els vicis i les flaqueses dels polítics i dels poderosos; Shakespeare per exemple. I que dir d’Arthur Miller! Potser a la suposada víctima de “la cacera andorrana de bruixes” li convindria refrescar la memòria llegint o visionant Les bruixes de Salem...

Costaria més trobar polítics que sàpiguen de poesia; un d’ells, Dominique de Villepin, va escriure el 2005 o 2006 una pseudoantologia poètica amb el títol, que manllevava d’una carta de Rimbaud a Paul Demeny, Eloge des voleurs de feu; el narcisisme de l’autor va contaminar de tal manera l’obra que, fora dels elitistes ambients parisencs, va passar gairebé desapercebuda.

Tanmateix, intentem concretar la relació entre JFK i els poetes, els voleurs de feu. L’octubre del 1963, poques setmanes abans del magnicidi a Dallas, l’Amherst College (Massachusetts) va convidar Kennedy a un acte d’homenatge pòstum al poeta americà Robert Frost. El president americà va titular el seu discurs Full Recognition of the Place of the Artist i en ell expressava el paper que, segons el seu parer, havia de jugar la cultura en el país que era llavors el més poderós econòmicament i militarment del món.

En aquell ambient acadèmic, Kennedy va dir coses bastant més intel·ligents que l’ambigua marianada amb la qual l’exconsellera va cloure la seva entrevista televisiva. Com aquesta: “Quan el poder condueix els homes cap a l’arrogància, la poesia li recorda les seves limitacions.” “Recordar les limitacions” és el que fa poc, d’una manera extraordinàriament elegant, però descarnadament oportuna va fer Núria Espert declamant davant el rei Felip VI d’Espanya el següent fragment del rei Lear: “Pobres desemparats, on sigui que us trobeu, vosaltres que heu de suportar els embats d’aquest ferotge temporal, com us defensaran d’un temps així els vostres caps desprotegits, el vostre ventre famolenc i els vostres esquinçalls plens de forats? Que poc m’ha preocupat, fins ara, tot això!”

Que poc havia preocupat, fins ara, a la destronada política la situació de les dones, dels “pobres desemparats” i els processos inquisitorials que es fan al nostre país! Quin desvergonyiment i manca d’empatia d’una persona que riu quan la periodista li evoca la situació de privació de llibertat de Joan Pau Miquel! El directiu que l’havia rebut i contractat, potser pel seu extraordinari currículum d’experta en nous productes financers (?); el conseller delegat d’un banc que assumia directament –passant per sobre del departament de recursos humans– el rol de headhunter! Cal molt cinisme per interrogar-se retòricament sobre el que hi havia d’estrany en tot això. Com si ella no ho sabés prou bé!

El president americà va dir moltes més coses en aquell homenatge que es podrien aplicar a l’actual situació política andorrana: “Quan el poder estreny les àrees d’interès de l’home, la poesia li recorda la riquesa i diversitat de la seva existència.”

Contra els que no admeten cap veu crítica, contra els qui invoquen Torquemada i volen dividir la societat entre bons i dolents, JFK deia, a la universitat d’Amherst: “Els homes que creen poder fan una contribució indispensable a la grandesa de la nació, de la mateixa manera, els homes que qüestionen el poder fan una contribució igualment indispensable, ja que això determina si nosaltres utilitzem el poder o el poder ens utilitza a nosaltres.”

El que no arribo a albirar és per què la historiadora resident a Ordino no va escollir la frase més rotunda sobre la poesia que va pronunciar Kennedy davant aquella distingida audiència i que s’aplicaria molt bé a l’afer causant de la dimissió: “Quan el poder corromp, la poesia neteja.” Davant la passivitat de les institucions de la Justícia, els ciutadans ens haurem de resignar a deixar a les mans exquisides dels poetes la indispensable neteja?