Prohibit guardar les cendres dels difunts

El 25 d’octubre passat, la Congregació per a la Doctrina de la Fe va donar difusió de la instrucció Ad resurgendum cum Christo, que fa referència a la sepultura dels difunts i la conservació de les cendres en cas de cremació. Aquesta publicació ha aixecat una gran polseguera entre l’opinió pública, cada dia més laica.

Ja l’any 1963, el Sant Ofici va establir que “l’Església aconsella vivament el pietós costum de sepultar el cadàver dels difunts”, i hi afegeix que la cremació dels cossos (fins llavors rebutjada per l’Església catòlica) no és “contraria a cap veritat natural o sobrenatural”, i que no es negaran els sagraments i els funerals als qui hagin manifestat la seva voluntat d’ésser incinerats, sempre que aquesta opció no obeeixi a la “negació dels dogmes cristians o per odi contra la religió catòlica i l’Església.”

Les cendres –diu– cal guardar-se “per regla general en un lloc sagrat [cementiri], en una església o en una àrea especialment dedicada a tal fi per l’autoritat eclesiàstica”. El cardenal alemany Gerhard Müller ha manifestat que “els morts no són propietat dels familiars, són fills de Déu, formen part de Déu i esperen en un cementiri la seva resurrecció.” La conservació de les cendres a la llar, com solen fer algunes famílies, es pot admetre “en casos de greus i excepcionals circumstàncies”.

L’Església segueix preferint la sepultura dels cossos, segons l’esmentada instrucció Ad resurgendum cum Christo, “perquè amb ella es demostra una major apreciació pels difunts”. Malgrat tot, la cremació no està prohibida, “a no ser que s’hagi elegit per raons contràries a la doctrina cristiana”.

La conservació de les cendres –segueix la Instrucció– en un lloc sagrat pot ajudar a reduir el risc de sostreure als difunts de l’oració i el record dels familiars i de la comunitat cristiana. I per evitar qualsevol malentès panteista, naturalista o nihilista, no es permet la dispersió de les cendres a l’aire, a la terra, a l’aigua o en qualsevol altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, com en peces de joieria. En cas que el difunt hagi disposat la cremació i la dispersió de les seves cendres a la naturalesa per raons contràries a la fe cristiana, se li han de negar les exèquies, d’acord amb la norma del dret.

La notícia –com diuen– ha provocat una allau de reaccions a favor i en contra. Cal tenir present que cada dia són més els que decideixen incinerar el seu cos un cop mort i que les seves cendres o bé es guarden a casa en una urna o són escampades al bosc, al mar. A Mataró, la ciutat on visc, des de fa set anys (2009), s’incineren els cossos dels qui ho demanen. De mica en mica ha anat quallant aquesta pràctica i actualment ja arriba a un 42% del total els que ho fan. I des de l’any 2011 hi ha un Memorial de les cendres, al nou cementiri del Torrent de les Valls, on es poden disposar en una urna comunitària les cendres de tots aquells que ho vulguin.

La incineració de cadàvers era una pràctica molt antiga en la nostra civilització hel·lènica i romana. Va desaparèixer al segle IV de la nostra era sota la influència del cristianisme. El seu renaixement en l’època moderna arrenca de la Revolució Francesa (1789) en la qual, sota la influència del neoclassicisme, es va propagar la idea de la incineració dels cadàvers.

A la meva ciutat, a l’any 1881, l’ajuntament va tractar el tema en un ple municipal a partir d’un acurat document de la Junta de Sanitat que ho defensava per motius de salubritat. Però malgrat l’acord favorable no es portà mai a la pràctica fins a l’any 2009, com hem avançat. El pes de l’Església catòlica era considerable. El tema de la salubritat seguia preocupant, mentre que el de la incineració de cadàvers encara tardaria molts anys a solucionar-se. La religió i la ciència, una vegada més, estaven inexorablement encontrades.

Ara l’Església catòlica, amb aquest darrer document Ad resurgendum cum Christo ha volgut posar els punts sobres les i per a tots aquells que segueixen les seves directrius.