Cares de la vida

Ella o ell, de bona soca. A tostemps a l’abric de greus i feixugues malalties. Probablement que fins més enllà de la seixantena, no havien passat gaires minuts preocupant-se de la mort. Estaven subjectes a la vida. Ignorant instintivament, pels propis comportaments naturals de defensa que tots tenim, l’ocult temor al darrer sospir en un moment d’un dia a l’atzar. Solament el puntual adéu d’un familiar, amic, company o conegut de l’entorn més proper, els mostrava breument que no hi ha antídot etern per l’oblit de la realitat.

D’altra banda, ella o ell, inclins a les adversitats. Molts, habituats per rigorosa necessitat a trepitjar des de ben joves corredors d’hospitals i sales d’operacions, però això sí, amb l’ànim imprescindible per seguir lluitant de manera aferrissada, no deixant que l’atzucac destí els tanqui de bell antuvi portes i finestres, a les il·lusions del demà.

Quina poca llestesa la nostra, de valorar quan no tenim, el que quan teníem no valoràvem. Tanmateix, amb un semblant d’infaust disseny d’egolatria que arrosseguem des d’abans de la faula d’Adam i Eva, que descoratjador per les convivències futures, que encara avui, tot i saber molt més de la vida, per maleïts interessos no es puguin extirpar de les nostres funcions psíquiques, el feix d’epidèmies, no reconegudes però igual de pernicioses com d’altres medicalment sabudes, on la reina és, el deliri del poder. Amb llurs beneficis i nefastes conseqüències. La malícia, freqüentment disfressada de xai de Betlem. La gelosia i sobretot, sobretot l’enveja.

Totes plegades subsistint, prosperant i multiplicant-se sense esforç, com si la seva presència fos la cosa més natural del món. Tan normal com unes amigdalitis, una grip o un senyor refredat. Aquestes perverses essències de les quals gairebé ningú n’està al marge, fan que de la generositat que n’hauríem d’obtenir de l’hipòtetic temps de vida, n’hàgim de sofrir la malevolència impertorbable de l’evo- lució de l’espècie.

La vida no la descobrim en néixer, sinó que se’ns manifesta anys més tard. Tal vegada en els moments d’escollir del seu ampli ventall d’oportunitats, la millor opció de la supervivència de la tasca. Alhora, malgrat en principi, transcorrent-la amb una besllum més conscienciada, deliberadament, sovint evadim de la ment qualsevol cavil·lació del bon propòsit d’ella. Les monedes tenen dues cares, dir que la vida també seria ser un passerell. En té tantes que n’ompliríem la gran via de les Corts Catalanes de Barcelona, considerada una de les dotze avingudes més llargues del món.(Segons National Geographic) Bé, potser exagero un xic, però tal-là-tal-lera, n’hi ha unes quantes.

En un petit bocí d’espai direm que els mítings són la millor prova per donar fe de la metamorfosi de cares i fets. És igual el tipus de míting. És igual si és públic o privat. Les fogositats són les mateixes, assidus discursos capciosos. Alguns autoritaristes i repressius, amb mala llet i amb raons desraonades. Una farsa repugnant de beliga-belagues, per engrescar les expectatives dels fetitxistes atapeïts de fictícies exclusivitats del moment, i a més, deplorable actitud d’anys i panys, per no saber o no voler sortir de tantes fal·làcies només per sadollament dels panxacontents. Serem mesells?

Mentrestant, les guerres segueixen matant gent innocent i els culpables, somriguent amb tot el desvergonyiment, el joc brut en les eleccions dels EUA i per fi s’ha acabat la indecent solució per a la investidura d’un indigne president.