No rendir-se és important

En una societat on pràcticament s’ha banalitzat tot: res té gairebé importància, o almenys en té només uns instants, fins i tot s’ha aconseguit deixar de donar importància a allò que és moral o el que és immoral, va apareixent una manera de viure que consisteix en el que alguns han volgut: que mengem, dormim, procreem i ens morim. I tot fer-ho sense cap tipus de rebel·lió. És el passar per la vida com un tros de fusta per polir. És en definitiva el que alguns volen: que ens rendim. I quan parlo de rendició em refereixo a acceptar que tot plegat consisteix a lluitar per millorar la vida material, i res més. Acceptar, sotmetre’ns a tot, i convertir-nos en comprador de la nostra pròpia realitat. I a mesura que ens fem vells, la temptació de rendir-se en un món podrit és cada cop més fort.

Per exemple en el món dels més desfavorits s’accepten els missatges populistes i xenòfobs. “Per què?”, ens preguntem. Jo penso que oferir respostes simples i sense cap mena de veritat és molt fàcil d’assimilar: “els immigrants s’emporten el teu treball”. Som vulnerables a les respostes sensibles. Així van néixer els feixismes històrics, i així neix el feixisme modern: la globalització.

I no és immoral, i tots callem, davant dels contractes milionaris als brètols del futbol, i tothom mut, i ensems aplaudint-los?

I en el món del que és deshonest, segons els científics del University College de Londres, les neurones que cuiden la conducta ètica “claudiquen davant dels abusos” i el cervell s’acostuma molt aviat a ser deshonest. “Així que es comença a enganyar tendim a fer-ho cada cop més i a penedir-nos menys”. I arriba un moment en què tot deixa de ser moral i immoral; esdevé senzillament amoral.

“Aquests perills, continuen els científics, s’observen amb freqüència en àmbits com l’economia, la política i la justícia”. És a dir, en totes les relacions humanes de la societat, la major part de la qual cau en el desassossec, l’apatia, l’aprofitament per part d’uns, i la desorientació i la caiguda de braços de la majoria, la rendició.

I perdem humanisme, és clar. Així avui hem encerclat l’humanisme universal en la pleta europea. Si algú mor dins de les fronteres d’Europa és una tragèdia, més enllà, no. Si per la maldat hi ha la globalització, per la moral i l’ètica, la bondat no podem ser globals?

A Andorra crec que també ens succeeix això de la rendició. Com pot ser que en un país tan petit no es pugui distingir de manera més nítida la disbauxa, la correcció, l’estètica, l’ètica, l’humanisme obert i universal? És que, com diuen els científics anglesos, el nostre cervell s’acostuma aviat a ser deshonest? I jo, que estic a la frontera dels 75 tinc por, a vegades, de caure en la tendència a la rendició. Diuen que a mesura que envelleixes perds l’hàbit de la rebel·lia i caus en l’encantament de la capitulació. Paraula que té moltes maneres d’expressar-se: “que s’ho facin”, “tots són iguals”, “la justícia: què és la justícia?”, “molta caritat i poca justícia”... I tantes i tantes rendicions.

El món en què vivim –també a Andorra ens passa– triomfa la deshumanització. Hi ha un tsunami de lleis absurdes que tracten les persones com a números; una societat representada per una burocràcia que provoca calfreds i que acaba perjudicant sempre, sempre els menys afavorits.

La societat occidental crea la felicitat, però no dóna valor a l’esforç del sacrifici. La generació dels nostres avis i pares parlava del valor de l’esforç, de l’abnegació. Avui es parla només del consum i de la felicitat. Però cada cop sura més a l’exterior l’angoixa. Per què ens sentim sols? Per què no es veu clar l’esdevenidor? Per què els polítics només es preocupen de la gestió?

No es veu a la classe política europea homes i dones amb capacitat de pensar, de reinventar el futur.

I com diu Andrea Riccardi, el fundador de la comunitat de Sant Egidio: “Vivim hores de por en un món massa gran, i tots ens amaguem, ens enganxem darrere les nostres identitats”.

Però assenyalo el següent: si em roben també la identitat què em queda? Aconseguir la convivència, potser. I això sí, no rendir-se mai.

Andorra sempre ha lluitat per no rendir-se. Però un país el fan els seus ciutadans. I aquests ni individualment ni com a comunitat ni poden ni deuen rendir-se. Em sembla, vaja!