La incertesa de la pagesia

La vida a pagès mai no ha estat fàcil, menys en espais de muntanya, i ara tampoc. Temps era temps, constituïa gairebé l’únic sector econòmic, que amb prou feines arribava a cobrir les necessitats bàsiques de les famílies andorranes, obligades sovint, almenys en part com a mínim temporalment, a l’emigració.

El tabac va ser la solució, fins a esdevenir monoconreu, abans i tot que les oportunitats dels mercats internacionals i el turisme permetessin la gran transformació del país. Així, pel que fa a la demografia, vam passar en unes quantes dècades –uns minuts, en termes històrics– de tres mil ciutadans als més de setanta-mil actuals, i a un benestar generalitzat que ara viu sota amenaça.

Aquests anys de vaques grasses van portar, paradoxalment, una pèrdua més que considerable de superfícies dedicades al primer sector, perquè es plantejava una temptació difícil de resistir: la venda dels terrenys a promotors de la construcció, per unes quantitats que sovint asseguraven la supervivència econòmica del venedor i la família durant generacions. I així es va arribar a una modificació radical del paisatge, de rural a urbà, en els indrets que abans resultaven absolutament insospitat.

Amb la crisi i l’esclat de la bombolla immobiliària la situació no ha arribat encara als límits mantinguts fins al primer terç del segle passat, però les fórmules de l’èxit mantingut durant gairebé dos terços dels anys següents comencen a semblar esgotades o, com a mínim, ja no tan rendibles.

En el cas concret de l’agricultura, les alternatives assajades fins ara no han donat els fruits desitjables. Un exemple força evident ha estat la fallida de Sabors i Aromes, societat creada amb l’objectiu primari de recuperar la trumfa, amb segell de qualitat. I, si la memòria ens és fidel, també de plantes aromàtiques i medicinals.

El gran obstacle general per obtenir rendibilitat és l’elevat cost de producció, que comporta inevitablement entrar al mercat amb uns preus molt per sobre d’una competència cada vegada més global i abastida des de procedències llunyanes, on el clima i les condicions laborals són molt més favorables.

Amb tot plegat, el tabac continua estant a la millor de les possibilitats actuals, gràcies als pecularis contractes entre colliters i fabricants. Però ja se sap que, a termini més mitjà que llarg, entre les raons mèdiques que ja gairebé ningú no discuteix, i les mesures dissuasives de preus que s’apliquen als Estats veïns, al conjunt d’Europa i, de rebot, també aquí és qüestió de temps que la fabricació nacional i la venda d’aquests productes vagin esdevenint residuals, mínimes, si és que no arriben a desaparèixer, deixant només el testimoni, històric, qui sap si arqueològic, del museu de Sant Julià. Tanmateix, mentre duri farà el servei de la rendibilitat encara mantinguda.

No fa gaire dies, el Diari recollia l’opinió dels pagesos que el seu principal negoci desapareixerà amb l’acord duaner vigent amb la Unió Europea, al qual una altra informació posterior donava cinc anys de coll, segons l’estat actual de les negociacions per arribar a un acord d’associació que molts, inclòs el Copríncep Vives, veuen inevitable.

De la seva banda, el sommelier Fede Antona, entrevistat pel company Miquel Vigo, es manifestava optimista en assegurar que “al Pirineu, la vinya acabarà substituint les vaques”.

Potser no seran els ramats, o la majoria dels ramats, els substituïts. Però sí sembla evident l’esperançadora allau de noves explotacions vitícoles i vinícoles que han anat creixent els darrers anys en aquestes Valls, amb èxits indubtables de qualitat reconeguda –i en alguns casos premiada– tot i que les superfícies destinables continuen sent, en general, insuficients per a un volum de producció que afavoreixi també la presència desitjable als mercats exteriors i a preus més competitius.

Les dificultats de l’agricultura de muntanya han estat i són reconegudes pels Estats de l’entorn i a Brussel·les, i s’apliquen mesures per afavorir-la en forma de subvencions. Fins ara, però, com a país tercer ens quedem al marge d’aquestes ajudes i d’altres, com ara les destinades a infraestructures transfrontereres. Tot i els problemes que tot pacte comporta per a més o menys dels concernits, l’accés als ajuts comunitaris hauria de ser un factor favorable en la reforma del sistema econòmic que s’intenta, fins ara i encara amb resultats minsos, tot sigui dit.