“Cal foragitar els artefactes digitals de les aules”

Des de fa uns quants anys a les classes de totes les escoles de la Unió Europea els alumnes utilitzen els ordinadors, els smartphones, els iPads... El psiquiatre i neurocientífic alemany Manfred Spitzer opina que és un error i demana foragitar els artefactes digitals per la salut dels alumnes, ja que endarrereixen la maduresa dels nens i adolescents que són uns addictes i els impedeixen concentrar-se i aprendre. Diu que el millor per ensenyar és llegir, escriure, prendre notes, treballar amb el professor. Spitzer defensa tornar a l’escola clàssica i ho fa sobre la base de les dades que ha recollit durant anys sobre els efectes de la tecnologia digital a les aules que demostren que perjudica l’aprenentatge.

Defensa tornar a l’escola que ell va viure en què hi havia quaderns, llapis, bolígraf, pissarres i –sobretot– un bon professor o professora que donava estructures sobre les quals assimilar els temes i els conceptes. I ho explica amb un exemple concret: si l’alumne pot seguir una classe per l’ordinador en què un professor li explica la lliçó no s’estableix la connexió, l’empatia, que hi ha si el professor o professora hi és present físicament. En aquests casos la comunicació és fluïda. “Els nens i adolescents –recalca– necessiten un bon educador. Els ordinadors, els smartphones i iPads, els missatges de WhatsApp, xats, correus electrònics, lluny d’ajudar-los en la seva formació els distreuen.” Ell també ha estat professor i diu: “Si els meus alumnes treuen el mòbil a classe els faig fora.” Acusa les multinacionals d’haver implantat uns nous hàbits als adolescents i d’haver fet creure les bondats d’usar els artefactes digitals a classe. “Quant fa que va escriure una carta a mà?”, pregunta al lector. L’ordinador, el mòbil, ens impedeix d’exercitar la cal·ligrafia a mà, amb un simple bolígraf. Als amants de la tecnologia els pot semblar que ja no cal escriure a mà, que és incòmode, passat de moda. Spitzer considera que l’escriptura és fonamental per fomentar la coordinació i les habilitats manuals, i que el seu exercici periòdic és fonamental per a l’activitat del cervell.

De fet –manifesta Spitzer–, el costum d’escriure, encara que sigui amb un teclat, també es pot extingir. Que és preocupant que les noves generacions de telèfons i ordinadors ofereixen ja la possibilitat de dictar i de donar ordres amb la veu, de manera que ja no necessites ni escriure en un teclat.

Per tot plegat, Spitzer està fent una croada allà on se’l demana posant en solfa l’abús que es fa a les aules dels aparells digitals com si fossin la panacea, una modernitat que a la pràctica el que fa és perjudicar el desenvolupament cognitiu, psíquic, dels adolescents. Demana que la Unió Europea hi posi remei i que es torni a l’ensenyament en què el professor marqui la pauta, i que els nois i noies es desenvolupin a partir d’un mètode més racional i fructífer.

Costarà retrocedir ja que la informàtica forma part de la nostra vida de manera abassegadora. Fixeu-vos que la gran majoria de persones van pel món amorrades a la petita pantalla del seu mòbil, smartphone o iPad, i a través seu es comuniquen amb els altres o s’informen de l’actualitat. “És trist veure nois i noies smombies [zombis amb smartphone] aïllats de tot i de tots”, afirma Spitzer.

Qui no recorda fa quinze o vint anys quan semblava que els ordinadors ajudarien a millorar a passos agegantats l’ensenyament? Ara sembla que ens hem equivocat, que cal tocar de peus a terra i adonar-nos que potser ens vam equivocar. El que passa és que és tan llaminer comunicar-se amb l’ordinador, mòbil, smartphone i iPad que costarà molt imposar, recuperar a classe, a la vida familiar, uns hàbits que no fa tant eren els tradicionals i que ara veiem obsolets. El que cal és fer allò que creiem que és millor per als nostres infants i adolescents. I si cal recular es recula. El que no pot ser és que per comoditat o per interessos de les corporacions seguim tapant-nos els ulls davant d’una realitat que ens enganya.