La màgia del llibre

El jurista Javier Gómez de Liaño explicava un dia el següent: “... en algún sitio leí que un hombre, con sólo 100 libros a su alrededor, bien leidos y releidos, puede si tiene un poco de suerte, llegar a ser medianamente culto y educado.” I d’ací, deia que des de petit li agradaven els llibres.

Sembla que, actualment, al món sencer es llegeix cada cop menys, i a més, amb menys profit. Hi ha moltes causes que s’analitzen davant d’aquesta situació: que si les noves tecnologies, que si la televisió... No crec que sigui totalment així, perquè els addictes a la televisió quan no existia tampoc llegien. Per altra part, cal dir que el costum de llegir entre els ciutadans resulta perillós per als qui governen, que desitgen bàsicament societats manses i manipulables. Fa por que la gent llegeixi? En bona part, sí, perquè llegir és cultura i aquesta significa llibertat i en general, avui, al món els que governen –per tant, els que els voten– són al·lèrgics a la cultura, i aquesta, en definitiva, no és altra cosa que curiositat per aprendre.

A tall d’exemple, voldria aportar aquestes dades que recollia fa mesos: a Finlàndia es llegeixen 47 llibres per habitant l’any. A Espanya, 8,6. Desconec els percentatges de França i d’Andorra.

I per què no llegim? D’entrada, segons escolto, a voltes, perquè no agrada, o perquè no interessa. També la falta de temps, hi ha coses més divertides..., diuen.

Pocs parlen dels beneficis de la lectura: millora la concentració, l’empatia, la imaginació, afavoreix el desenvolupament intel·lectual, i explicita, també, la intel·ligència emocional.

Algú va dir que la literatura és un instrument per ajudar-nos a viure i a morir amb una mica més de saviesa, bondat i seny. Penso el mateix.

Però, per què serveix un llibre? Abans que altra cosa, un llibre és i viu per ser llegit. I a mesura que llegeixes, arribes a llegir amb passió.

A més, llegir les paraules dels altres –això és un llibre, els mots d’una altra persona– és un plaer i ensems converses, enraones amb qui ha escrit el llibre. Per tant, llegir i escriure són les dues cares de la mateixa moneda.

D’ací també la importància d’escriure bé –en el suport que sigui– allò que es vol expressar. Per això és tan primordial que els escrits judicials (sentències, autes...), les proclames polítiques, els pamflets electorals o els missatges oficials siguin llegibles, és a dir, gaudeixin d’una mínima correcta escriptura. Diuen, en aquest sentit, que Sthendal llegia articles del Codi Civil Napoleònic mentre escrivia la gran La Cartoixa de Parma.

El gran escriptor en llengua castellana Miguel Delibes manifestava que aprengué a utilitzar l’adjectiu estudiant els manuals de dret mercantil de Joaquín Gar­rigues. La clàssica construcció de la frase –subjecte, verb, complements directe, indirecte i circumstancials– ha passat a la història esclafada pels missatges que es llegeixen en els suports tecnològics actuals, on gairebé sempre les frases no tenen cap sentit, perquè estan mal construïdes. I no parlo d’ortografia, més aviat de sintaxi, que no és altra cosa que un equilibri cerebral, el pensar bé.

És una passió, sens dubte, llegir, perquè el llibre té màgia, vull dir que provoca una mena d’encantament actiu, progressiu, t’obre als altres, t’encisa, et fa més persona, trenca el silenci, esberla el monòleg. I com deia Francisco de Quevedo en una carta (epístola) tramesa a l’home més poderós del moment, el comte d’Olivares, “la lengua de Dios nunca fué muda”. Quevedo, és clar, va ser empresonat i confinat durant anys pel poder perquè ell tenia a les seves mans la paraula. I en aquest cas, la paraula escrita, a més de màgia, és signe de llibertat. La llibertat essencial per a la persona humana que també s’exerceix llegint.

M’ha plagut assabentar-me que s’ha editat un mapa on es recull per primera vegada els 122 llocs de Barcelona on venen llibres. Ai! El cor se me’n va pensant en les llibreries de París, Roma, Barcelona... A Andorra n’hi ha poques però també venen llibres per llegir.