Música i altres sorolls al carrer

La persecució de la noia alema­nya que tocava el violoncel –o contrabaix– al centre d’Andor­ra la Vella ha estat una mostra més de la rigorositat d’una normativa que aquesta vegada no ha aixecat les reaccions contràries que va aixecar a la societat, fa alguns anys, l’aparició d’aquelles dues violinistes letones.

Vivim en un país que amaga el quart món de la pobresa i la marginació tot perseguint la mendicitat per donar una imatge irreal del país i que arriba a l’extrem de poder sancionar qui viu en un habitatge sense les condicions mínimes en lloc de perseguir l’ar­rendatari, o que deixa sense cobertura social o fins i tot foragita –ja no de manera tan automàtica ni immediata, és cert– l’immigrat que es queda sense la feina que li va donar accés al permís de residència.

Tot sigui per donar al visitant i al ciutadà una imatge de benestar absolut que no es correspon a la real, i encara menys en els temps de la maleïda crisi, o extremar la de seguretat pública que, tot i no ser la que era fa dècades, encara és un dels valors més destacats pels turistes, com reiterava no fa gaires dies un representant dels hotelers en aquest mateix Diari.

Quin mal objectiu fan, molt de tant en tant i tan pocs/poques músics al carrer? Els que actuen a la gran urbs propera que és Barcelona estan regulats, seleccionats i admesos. No parlem aquí de les irrupcions indesitjades en indrets de lleure com els restaurants de la Barceloneta i altres zones, ni les terrasses on es refugia l’espècie a extingir dels fumadors, ni els vagons del metro que aquí no tenim. La referència és exclusiva a aquelles persones amb certa habilitat que fins i tot poden atreure i fer aturar els vianants.

És evident el contrast entre aquest vet i la promoció i protecció que es fa des de diverses institucions d’actuacions molt més estridents d’altres músiques i estrèpits, de vegades fins a altes hores de la matinada, que impedeixen el descans del veïnatge, incloses les persones grans o els més petits, tinguin o no problemes de salut, en dates de festes o fora d’aquestes programacions.

Encara menys s’adiu aquesta repressió total i indiscriminada amb la permissivitat d’actes il·legals com és la circulació de vehicles emissors de sorolls estrepitosos per qualsevol carrer o carretera, a tocar d’edificis, a escapament lliure. De vegades van i tornen, amunt i avall, com els estornells de Raimon, provant la potència de la màquina, entrenant o gaudint-ne, en perjudici dels que s’estan a casa seva, amb un desig de tranquil·litat tan comprensible, legítim, i teòricament a protegir; arribat el cas, irrupcions sobtades d’aquesta mena, també al centre de les conurbacions, causen més d’un ensurt.

Fa dies que la contaminació acústica està catalogada entre la resta d’atemptats al medi ambient, però com si no. Qui no ha vist, escoltat, patit i maleït, una d’aquestes passades, davant la indiferència aparent d’algun agent de circulació? No seria perfectament ajustada a dret la sanció d’aquesta conducta o, fins i tot, la immobilització del vehicle, si calgués, fins que el propietari acrediti que ha resolt l’anomalia? Per contra, es persegueixen amb raó els atemptats sonors, i d’altres d’associats, a esportistes del motor que només es poden entrenar en paratges de muntanya, sense habitants propers.

És més, molt més fàcil, abordar i silenciar qui està aturada, i traient música a les cordes d’un instrument, d’altra banda voluminós com el que portava la noia alemanya. Tan fàcil com pot ser innecessari, en proporció a la molèstia causada, a qui la causi.

El lema dura lex, sed lex, com les normes mateixes, de vegades pot ser excessiu, perjudicial per a una minoria més o menys relativa, i aquesta en pot ser una. Més en unes Valls on es fan tantes lleis que semblarien destinades a l’incompliment impune més o menys generalitzat per manca de persecució o de l’exigència deguda al seu respecte. Potser seria millor examinar primer el grau mínim de virtuosisme de l’interessat o interessada i donar-li permís per actuar, per oferir el gaudi de qui en tregui de la melodia i el ritme, en aquest cas suaus, tan allunyats d’altres estridències veritablement insofribles, per no dir autèntiques tortures de les oïdes.