Leonard

“I loved you in the morning, our kisses deep and warm, your hair upon the pillow like a sleepy golden storm, yes, many loved before us, I know that we are not new, in city and in forest they smiled like me and you, but now it’s come to distances and both of us must try, your eyes are soft with sorrow, Hey, that’s no way to say goodbye”, diu una de les cançons més conegudes del cantautor canadenc que ens va deixar la setmana passada i que encara avui, després de tants anys, posa la pell de gallina.

Leonard Cohen, inevitablement unit a l’adolescència de molta gent, a les primeres bategades dels enamoraments i de l’amor, també del desamor i de la realitat, feta poesia. Com Dylan, però d’una altra ma­nera. Leonard Cohen que jo escoltava en nits blanques d’Andor­ra, o sota uns estels com sols al Principat es veuen a l’hivern, pur acer, mentre les cançons d’en Cohen sonaven al radiocasset, i conduïa de matinada a la recerca d’algun lloc on acabar-hi la nit.

Canadenc, però tan nostre, tan universal, que la seva mort no és un adéu perquè les cançons i la veu de Leonard Cohen seguiran acompanyant-nos sempre. Seguirà existint més enllà de si mateix, de mi, de nos­altres i de totes les generacions que ara pul·lulen pel planeta. No hi ha temps per a Cohen. No hi ha temps per als grans. Ens sobreviuen. Són universals i sempre els podem escoltar.

Però és evident que hi ha quelcom de trist aquests dies. Deia Albert Villaró en la seva columna de la setmana passada, just abans de saber-ne el resultat, que fos quin fos el resultat de les eleccions americanes, el món continuaria, si fa no fa, igual de malament. No sé si s’ensumava la possible victòria de Donald Trump. I és veritat, el món segueix igual de malament, possiblement una mica pitjor.

Trump ha guanyat. Cohen ha mort i el món es avui una mica més trist, més ensopit.

Leonard Cohen, que vivia a Los Angeles, va dir que si gua­-nyava Truman, perdó Trump (encara que posats a escollir és molt millor el xou de Truman que la realitat de Donald Trump) se n’aniria d’Amèrica. Ha complert la seva promesa potser d’una manera massa exigent. Tot i que d’alguna manera la seva era una mort anunciada. Fa pocs mesos va morir Marianne Ihlen, la dona amb qui va viure uns anys i que li va inspirar una altra de les seves cançons més conegudes, So long Marianne. Ell va dir que aviat la seguiria.

Però sempre, sempre, ens quedaran les seves cançons. No ho oblidin mai: “Like a bird on the wire. Like a drunk in a midnight choir. I have tried in my way to be free.”