La tribuna
Quan els que en saben callen...
... els que no en sabem hem de parlar
Tinc davant dels ulls la sentència 46-2016 del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) d’Andorra del 18 d’octubre del 2016, en la qual el TSJ declara innocents dos ciutadans de nacionalitat sèrbia i veïns de Reus que han estat privats de llibertat durant 19 mesos.
Ha passat gairebé un mes de la sentència de la sala penal del TSJ i no ha tingut la notorietat que al meu parer mereixeria als mitjans de comunicació. També ha passat desapercebuda a les xarxes que es mobilitzin justament (i viralment) per les injustícies mundials i les penúries de ciutadans, d’immigrants i refugiats siguin a Síria, la Mediterrània, la Seu d’Urgell o el centre d’internament d’estrangers de la Zona Franca. Potser a l’humanisme nadalenc dels andorrans li repel·leixen les causes domèstiques?
Per obligació legal, uns dels que més en saben –els jutges del Tribunal Superior– han parlat, de manera molt pedagògica i ferma, amb aquesta sentència. A un enginyer de províncies li sorprèn que a la policia, al batlle instructor i al Tribunal de Corts se’ls hagin de recordar els principis elementals del dret penal.
Intentaré explicar, de la manera més honesta, el que jo he entès dels arguments del TS per declarar innocents M. P. i I. O. del delicte d’encobriment de delicte major.
Deia Cesare Beccaria –el 1764–: “En qualsevol cas criminal, el jutge ha de partir d’un sil·logisme perfecte, la premissa major és la llei general, la menor si l’acció s’ajusta o no a aquesta llei, i el resultat la llibertat o càstig dels acusats. Afegir un raonament de més obre la porta a la incertesa i la foscor.”
Per això, els codis penals de tots els països als quals, més aviat o més tard, ha arribat la cultura de la Il·lustració, prohibeixen l’analogia in mala partem (en perjudici de l’acusat). El nostre diu a l’article 4.1: “Les lleis penals no són aplicables a supòsits que no s’hi comprenen expressament.”
El legislador andorrà va redactar de manera impecable, sense cap ambigüitat, l’article 406 –que tracta de les tres modalitats del delicte d’encobriment–.
Qualsevol persona que sàpiga llegir dedueix sense cap dubte que els actes comesos pels acusats no s’ajusten a la tipificació del delicte d’encobriment que fa aquest article del Codi Penal andorrà. Cap de les tres modalitats, diu el TSJ en els seus considerants, es pot aplicar als recurrents. És difícil entendre com batlle instructor, fiscalia i Tribunal de Corts van llegir de manera diferent l’article 406; potser la nacionalitat sèrbia dels presos donava presumpció de culpabilitat? O el Tribunal de Corts va ajustar la seva sentència i pena al temps de presó provisional que ja havien patit? El que és segur és que ni l’instructor ni el Tribunal de Corts van aplicar l’elemental sil·logisme de Beccaria.
Però, a més a més, estem en aquest cas davant un altre exemple flagrant d’aplicació abusiva de la presó provisional. Els acusats erròniament del delicte d’encobriment de delicte major podien ser castigats, si es demostrava que eren culpables, a una pena d’entre un i quatre anys de presó. Van estar, per successives pròrrogues, més de dinou mesos a la presó, sense que ni l’instructor ni el fiscal accedissin a atenuar aquesta mesura.
Aquest és el relat d’uns fets provats que dóna una idea del (poc) rigor de la nostra justícia; sortosament corregit pel Tribunal Superior. Però, quants casos hi ha que no coneixem, en els quals els penats provisionalment, per cansament, per manca de recursos econòmics o perquè ja han complert la pena no recorren al TS?
Quina reacció davant aquesta aplicació de la injustícia han tingut els que en saben? Cap, tots muts! El Col·legi d’Advocats ha tornat a guardar silenci; continua justificant la teoria de la seva degana que “la majoria [dels presos provisionals], malaurada o afortunadament –no ho sé–, acaben condemnats”?
I què en diu l’opinió pública? En parlar d’opinió pública em refereixo no només a la premsa, sinó també als opinadors, advocats, partits polítics, Institut de Drets Humans, sindicats, parlamentaris... Doncs, cap entitat ha reaccionat a la sentència, ni ha protestat per l’aberrant espifiada judicial. Cap entitat ha sortit –tampoc en aquesta ocasió– en defensa d’uns drets humans que s’estan vulnerant massa freqüentment pels encarregats de garantir-los: el dret a la presumpció d’innocència, el dret a la llibertat, el dret a la no discriminació sense distinció d’origen nacional o social...
Crec que ens ho hem de fer mirar. El conflicte entre repressió, seguretat i llibertat que està a debat a totes les democràcies, aquí sembla resolt. Com a les societats que no saben ni valorar ni defensar els drets humans, l’equivocada sensació de seguretat que aparenten donar els poders repressius, encara que sigui amb pífies d’escàndol, guanya la partida a l’exigència de viure lliures.
I nosaltres preocupats perquè ha guanyat Trump!