Donald Trump, i ara què?

Ha estat la sorpresa de l’any: Donald Trump, del Partit Republicà –contra tot pronòstic–, ha estat elegit nou president dels Estats Units d’Amèrica (EUA) enfront de la candidata del Partit Demòcrata, Hillary Clinton. La majoria de ciutadans de tot el món es pensaven (pensàvem) que un personatge tan groller, mal educat, xenòfob i masclista no aconseguiria arribar a la Casa Blanca. Els analistes polítics i els psicòlegs tenen feina per analitzar què ha passat.

I ara què?, es pregunta molta gent desconcertada. Farà tot el que ha dit o un cop s’hagi adonat de la responsabilitat que li cau a sobre moderarà la seva actitud provocativa? Seguirà els dictats del seu partit, el republicà, o tal com va manifestar durant la campanya anirà a la seva? Peti qui peti?

Fa uns mesos que dèiem en aquestes mateixes pàgines: “Esperem que el seny s’imposi i que els seus exabruptes es quedin com una anècdota de la campanya.” Res de res.

Jo sóc un dels milers, milions, de desconcertats. El primer que he fet és agafar el diccionari i consultar què diu del populisme: “Corrent ideològic, polític, etcètera, que vol defensar els interessos del poble.” I a continuació també el defineix com a “aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per obtenir un benefici”.

És obvi que Trump es va erigir com a intèrpret dels sentiments i de les fòbies d’una àmplia capa de la classe mitjana americana, blanca, que l’ha votat massivament. Ell (multimilionari) era l’antítesi del que representava Hillary Clinton, enquistada en el poder establert.

Els que hem seguit la campa­nya i ens hem rigut o escandalitzat del que deia i també del que es deia que havia fet o dit en altres ocasions, no vam saber veure i valorar que a molts votants ja els anava bé el seu discurs xenòfob, racista o simplement de persona mal educada, grollera, vulgar. La campanya presidencial va estar marcada per les protestes i l’hostilitat dels seus adversaris del seu propi partit, que fins i tot el va rebutjar. Alguns actes de la campanya van estar alterats per incidents violents. El més important va ser el que va tenir lloc a Chicago quan partidaris de Trump i detractors es van enfrontar violentament després que el míting se suspengués per motius de seguretat. Tot plegat semblava que el perjudicaria a l’hora d’anar a votar. Sospitosa és l’actitud de la CIA respecte a Hillary Clinton, que pocs dies abans de la votació li va retreure novament l’afer dels correus electrònics.

Diuen que l’esperança és el dar­rer que es perd. I l’esperança, en aquest cas que ens ocupa, és que Donald Trump moderi –i molt– no sols el seu llenguatge groller, sinó –i sobretot– les decisions que prengui des de la Casa Blanca pensant que tot el món li té els ulls posats. Ja ha començat a fer-ho. Però ara caldrà veure què farà a partir del 20 de gener del 2017 –i durant quatre anys!– quan prengui possessió del càr­rec.

la lluita contra el canvi climàtic, ara que s’havia aconseguit la implicació dels EUA, un dels països més contaminants del planeta? Seguirà amb la seva actitud demagògica aïllacionista o es mantindrà en favor de la lluita contra l’escalfament? I les relacions amb la Unió Europea? Encetarà una guerra comercial per intentar afavorir només els interessos americans o –com hauria de ser– estrenyerà llaços de col·laboració i bona entesa? Durat la campanya electoral parlava d’expulsar onze milions de mexicans il·legals que qualificà de “cor­ruptes, delinqüents i violadors”. Prohibirà temporalment –com va dir– l’entrada de musulmans al seu país? Aixecarà un mur a la frontera amb Mèxic? Crearà camps de concentració? Què passarà amb les relacions amb Cuba que Obama està reconduint per superar el mig segle de bloqueig inútil? Quines relacions establirà amb Vladímir Putin, el líder de Rússia, i amb Síria?

Els partits euroescèptics europeus ja es freguen les mans per l’efecte onada que el triomf de Trump pot tenir a França, Holanda, Àustria, Hongria... quan hi hagi eleccions. Com ens comportarem els europeus a l’hora d’anar a votar? Farem com els americans que es van inclinar per posar a la Casa Blanca un polític impresentable com el que han elegit?

Acabàvem la nostra crònica de fa uns mesos dient que “esperem que el seny s’imposi i que els seus exabruptes es quedin com una anècdota de la campanya”. I ja hem vist que no ha estat així. I ara què?