Deu anys de la revista 'CadíPedraforca'

Encara em sembla com si fos abans-d’ahir de la trucada telefònica del periodista Carles Pont convidant a col·laborar en una nova publicació que es diria CadíPedraforca. D’això en fa 10 anys i ja són 21 els números, a dos per any, publicats. El darrer es presenta aquest matí en un acte a Talló, a la Cerdanya. Aquella trucada de qui des del primer número n’ha estat director, el Carles Pont, va ser rebuda per mi i per la resta de possibles col·laboradors, amb un clam d’alegria, donada la desèrtica realitat en publicacions de caràcter comarcal que, en el cas de l’Alt Urgell, es donava. Feia ja més de deu anys que la revista Pirineu Actual havia patit una sotragada del tot involuntària, d’aquelles que fan història, en aquell cas, trista història. Es veu que no acabava d’agradar a una determinada fracció política i van fer mans i mànigues per tal de fer-li acotar el cap, que vol dir entorpir-ne del tot la seva existència. Així que en arribar CadíPedraforca, va ser molt benvinguda, acollida tant pels col·laboradors com per tothom interessat per bategar col·lectiu més proper.

Val a dir que l’enfocament periodístic no és el d’una revista que tracta temes d’actualitat, ja que surt a la primavera i a la tardor i avui en dia la notícia s’ha de tastar, mossegar gairebé en directe. Hi ha unes seccions dedicades al patrimoni històric, artístic i geogràfic i també a la fauna, a la flora, però el gruix de cada volum és un dossier amb un tema que mira enrere en el temps i dóna una visió àmplia i treballada dels elements que configuren, o van configurar en un passat extint, la societat: oficis; les guer­res; la caça; el contraban; els bolets; les dones; la llet i el formatge; l’estiueig; el maquis i la post­guerra; el porc i els embotits; les fires i els mercats; el franquisme i la repressió; els músics i els balls; els pastors; els mestres i les escoles; la neu; la gent vinguda de fora; els focs, les nevades i les riuades; les fondes i hostals i els pobles buits, que són tractats en aquest número 21. En cadascun, també, hi ha una entrevista en profunditat a un personatge significat, que va rotant entre l’Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya, que són les tres comarques –d’aquí el nom de CadíPedraforca – que viuen, cuegen, s’estimen, dormen i es desperten a les seves faldes. Un encert de l’Editorial Gavarres, aquest de fer un conglomerat a l’entorn d’una àrea geogràfica senyera, com ja ho era la pionera de la sèrie, la revista Gavarres i més cap aquí Garrotxes i Alberes.

La trobada –on també hi esteu convidats– de col·laboradors, lectors i amics aquest matí de dissabte al plàcid indret de Talló, allà on els romans hi tenien un auguri dels que marcaven bones hores, dies, anyades i esperances, servirà per enfortir encara més el projecte que l’editor, l’Àngel Madrià, capitaneja. Serà igualment moment per agrair la tasca feta pel director de CadíPedraforca, el Carles Pont, que deixa pas a un nou director, el Guillem Lluch. El Carles Pont va tenir la feinada inicial de fer requesta de col·laboradors, de fidelitzar-ne l’estol, de marcar el pas i de mantenir el to i el vigor de la revista, per tal que els lectors, receptors finals de la llaurada que comporta cada número, ens sentim satisfets de la lectura i dels aprenentatges que ens forneix. I això, en un país de muntanya, vol dir haver de furgar en raconades i caps de costa i fer camí, la majoria de les vegades per carreteretes i pistes (aquí els autocars autopullman no hi poden transitar); o a peu, per carreranys o ben bé al dret, esporrets, per tal d’anar a parlar amb padrins i padrines, amb aquells que van viure o viuen en un indret solitari, allà amunt i més enllà de la collada per, després, mirar de salvar foranques i torrenteres i anar a trobar allò explicat i encara fer-ne la fotografia que en sigui testimoni i document per a la revista. Aquesta és una de les grans satisfaccions dels col·laboradors: sortir, resseguir aquí i allà, seure a parlar i a escoltar històries humanes, reals i viscudes, que t’arriben de darrere uns ulls que expressen gairebé sempre gratitud i estima per allò que et poden explicar d’ells mateixos i dels seus avantpassats. És un periodisme geogràfic i humà, en aquest cas, a l’entorn de la vistosa serra del Cadí i a llevant seu, del cofoi Moixeró i, a tocar, del dreçat i mirífic Pedraforca. Per molts anys!