Ancianitat

En alguna altra ocasió he escrit, en aquest mateix Diari d’Andor­ra, de la gent gran, de la vellesa, de la qualificada “tercera edat”, denominació que em sona a una cursa ciclista, com si la vida tingués etapes i no hàlits i maneres d’expressar-se de forma diferent. També els anomenen “padrins” –bé, ens anomenen–, i a mi m’agrada més el mot vells o ancians. Sobretot perquè venim d’una societat matriarcal-patriarcal on els vells eren la peça clau. Avui, en aquest final d’era en què vivim, on gràcies a Déu la vida física s’allarga un temps més, una persona de 70 anys –excepte l’esperpèntic Trump, que respon a 60 milions d’esperpèntics que pensen com ell– va perdent a ulls dels altres certa dignitat, i van –anem– acceptant passivament certa marginalitat.

Certament, la societat del benestar –ben a punt de desaparèixer– fa l’impossible per “entretenir” i tenir certa cura dels vells. Casals, jocs, balls, viatges, àpats, assistències sanitàries, ..., tot un seguit de coses i d’esdeveniments que aplaudeixo realment, però no parlo d’això. Em refereixo, fonamentalment, a defensar que els ancians i les ancianes tinguin un paper actiu, adequat, certament al pas dels anys, però creatiu en la societat andorrana actual. A voltes, la banalitat de la societat actual, també a Andorra, produeix en els vells –ens produeix– una mena de sentiment de certa inutilitat; fent, a més, que els vells s’esforcin a adaptar-se a la nova situació amb resignació, acceptant cert aïllament. A les grans ciutats, l’aïllament dels vells és a vegades esfereïdor. A Andorra no ho crec (ni tan sols a les par­ròquies, com Sant Julià de Lòria, designada de manera sorpresiva pel meu amic Òscar Ribas, “par­ròquia dormitori” i en la qual hi ha la Universitat d’Andorra), però es converteix a poc a poc en un ésser passiu o bé subjecte de polítiques d’entreteniment: aprendre idiomes, exercitació en els ordinadors, cursos de pintura, etc. Ben entès que ho trobo excel·lent.

Jo em refereixo a l’ancià com a subjecte de saviesa, farcit de la memòria i l’experiència del passat. L’ancià –home o dona– normalment, pel que he dit, construeix reflexions i judicis més ponderats, més equilibrats. No dic més conservadors, més aviat, opcions fruit de vivències assumides i experimentades, no pas iguals exactament als qui avui tenen 40 anys, però sí similars en el contingut. Tot això fa que l’ancià hauria de gaudir d’una dignitat activa en la societat. A més, cal afegir-hi que normalment, excepte els Trump, que esporàdicament sorgeixen, ja no està en la cursa per la recerca del poder, ni vol ni en té el deure, ni l’ambició tan sols, de complaure la resta dels conciutadans, com tenen els qui es maten per poder manar o rebre l’aplaudiment dels altres. A Andorra i arreu.

Per tant, hi ha un sentit de llibertat psíquica i mental en els ancians molt superior, al meu entendre, en els camps polítics, socials, culturals, per expressar els seus judicis i opinions. Per a mi, en una societat on moltes vegades no se sap què és veritat i què és mentida, en una societat en què les modes, l’opinió pública, normalment teledirigida, o dominada per la bretoleria de les xarxes socials, on la massa és la mateixa que a l’imperi romà, on l’anomenada política i tantes altres coses i tantes altres coses emmascaren la veritat, el judici, les reflexions, no nostàlgiques, sinó creatives també per al present i el futur, dels vells, de les persones grans, de la seva dignitat, és un valor enorme. Cal preguntar als vells què pensen, i què pensen sobretot de les coses que afecten el present, perquè aquest també és d’ells. Almenys, és el que jo penso, vell, a les portes –portes dels 75 anys–. Ben entès que ancianitat no és sinònim de senilitat, ni decrepitud, ni de caducitat, ni de decadència. En tot cas, de longevitat, serenitat, senectut i, en teoria, de seny i llibertat per expressar el que es pensa.

A vegades, escolto aquest comentari: “ui, que bé, tants anys, amb menys condició física, però té el cap claríssim”, referint-se a persones grans. Sovint sorgeixen de la boca de persones amb condicions físiques menys deteriorades, però amb el cervell més emboirat. Ai!