Si Catalunya és independent...

Compartim cultura, però no identitat nacional i política. El veí immediat del sud, que és l’altre Principat, gaudeix de moltes simpaties cap al seu procés d’independència (inclosa la de qui escriu) i tanmateix el convenciment que la segregació pot no ser beneficiosa per a Andorra,sinó més aviat tot el contrari.

Amb un mes de retard s’han conegut les mocions aprovades al Parlament del parc de la Ciutadella de Barcelona, que tornen a situar de fet aquest país en la seva llista de paradisos fiscals. Concretament, a instàncies de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), però amb el suport insòlit de Junts pel sí (l’antiga Convergència, Esquerra Republicana i diverses forces minoritàries a més d’independents), el partit dels socialistes i Catalunya sí que es pot, l’amalgama a l’entorn del Podemos de Pablo Iglesias. No menys paradoxalment, l’única oposició frontal va ser la del Partit Popular, i Ciutadans es va abstenir.

Les mocions aprovades insten a no premiar ni guardonar persones de la cultura i l’esport, entre d’altres, i a excloure de les licitacions o adjudicacions d’obres i serveis públics que, tot i tenir la principal activitat a Catalunya “tinguin el seu domicili a països considerats paradisos fiscals per la Unió Europea, a Andorra o a Mònaco”.

Aquesta distinció entre paradisos oficials, i els dos petits estats europeus esmentats explícitament ens allibera del dubte que la proposta es faci amb ignorància total de la realitat fiscal andorrana. Posats a fer, per què no han esmentat també San Marino, Liechtenstein, el Vaticà, tot i que la presència en aquests indrets de capitals catalans sigui mínima, o sobretot Suïssa?

Sobta encara més el suport a les iniciatives esmentades de diputats catalans de la Seu, com ara Òscar Ordeig, qui manifestava en un altre mitjà el seu desacord a misses dites: “No hi estic d’acord i assumeixo la meva responsabilitat d’haver votat a favor”, o Albert Batalla, alcalde de la vila fronterera i representant a la cambra de Junts pel sí.

El Govern, el presidit per Antoni Martí, ja ha anunciat una resposta en demanda de la supressió d’aquests acords parlamentaris del Principat veí. Recorda la vigència del tractat amb Espanya contra la doble imposició, les reformes fiscals dels darrers anys avalades per la comunitat internacional, la gairebé immediata eliminació del secret bancari...

Res de tot això sembla haver considerat una majoria aclaparadora d’aquella cambra. I si és explicable, per ideologia i tarannà, la proposta d’una CUP populista que clama per la desobediència a les lleis i institucions espanyoles, pactes internacionals inclosos, no sembla tan fàcil d’entendre el seguidisme de la resta de forces que hi han donat suport. Especialment d’aquelles que, des de la Seu, mantenen iniciatives de millores en les relacions bilaterals, com ara per als treballadors és aviat o per l’aeroport de l’Alt Urgell.

En el cas de la coalició que governa la Generalitat tindria una explicació tangencial en el joc polític del do ut des, una concessió als cupaires sense els quals no seria possible l’aprovació dels pressupostos per a l’any vinent. Per a la resta, no existeix ni tan sols aquesta justificació estratègica.

L’amic Antoni Morell ha estat un dels principals crítics amb els intents d’assimilació amb Catalunya en l’àmbit polític, amb el concepte de països catalans. Al llarg de la història no han faltat mostres, com a mínim, d’intents; també d’Espanya. Tot i els desmentits obligats, és coneguda la simpatia amb què el rei Joan Carles d’Espanya acollia la idea de substituir els titulars d’Urgell com a Copríncep, fins i tot amb el suport d’alguns andorrans com aquells de l’anomenat grup Europa.

Però també des de Catalunya: Amparo Soriano, en la seva obra sobre les Valls durant la guerra civil espanyola, i en algun article en aquest mateix diari recollia la reclamació del coprincipat per part del president Macià els anys trenta del segle passat. Encara no fa tant, l’aleshores president Mas fregava o queia en el ridícul de presentar la selecció de futbol andorrana com a possible aixopluc de la catalana, que justificadament reclama el reconeixement oficial propi.

Anècdotes al marge, en alguns casos comparables a l’autoproclamació de Borís I com a rei d’Andorra, el cas és que el nostre país és el gran desconegut, també per al gruix dels catalans, per molt que ens visitin, sembla que sense passar del carrer de les botigues o de les estacions d’esquí i rodalies. Només cal escoltar els programes humorístics de les dues principals ràdios amb seu a Barcelona, que encara parlen de venir a comprar formatge o sucre com si encara persistissin les franquícies europees sobre aquests productes, tants anys fa que es van eliminar. O dels reportatges denúncia, més abundants a mitjans espanyols –tot s’ha de dir– sobre contrabans de divises, vendes sense control a establiments d’alguns rams, per no parlar del cas BPA o dels comptes dels Pujol.

És molt fàcil atacar el feble, i vivim en un Estat petit, sense força, ni militar ni política, per resistir amb eficàcia les pressions de veïns tan poderosos i dels seus media, que mantenen colonitzades les nostres audiències. Som un d’aquests indrets del planeta globalitzat que només resulta notícia, o gairebé, a la secció de successos.

D’altra banda, feia dies que intuíem que la independència de Catalunya no milloraria les relacions bilaterals. Perquè també el nou seria un altre Estat veí, comparativament, molt més poderós, amb uns sectors econòmics, començant pel turisme, inclòs el de neu, que són competència directa dels nostres.