Perdona, Andorra

Tinc la sort que la feina em fa pujar molt sovint a Andorra. I vaig tenir la sort de pujar el dijous 24, just l’endemà que el Parlament de Catalunya mostrés un altre cop el poc seny que s’hi passeja aprovant una resolució en la qual assenyalava amb el dit les empreses andorranes i els residents en aquest país (em fa tanta mandra tornar-ho a explicar!)

I vaig tenir la sort perquè si no hagués pujat a Andorra aquell dijous potser no me n’hauria ni assabentat, perquè cap, sí, cap mitjà a Catalunya se’n va fer ressò. Cap.

Però com que tinc sort, tinc la sort de dirigir-ne un, de mitjà. Només arribar vaig trucar a la redacció d’informatius de COPE Catalunya i vàrem engegar la maquinària. Al migdia el ministre de Finances i el president de la CEA ja estaven fent arribar a la societat catalana la més elemental de les veritats: la resolució del Parlament vers Andorra era una barbaritat, un atemptat al sentit comú i un atac injustificat a un país que no s’ho mereix.

Hores després els programes de COPE per tot Espanya també se’n feien ressò. Resultat de tot això va ser que divendres 25 EFE Catalunya ho treia en teletip i el dissabte fins i tot el diari El País en parlava en la seva edició nacional. Sort? No. La sort no existeix.

Més enllà del (greu) fet en si, em preocupa el que el fet significa. La CUP (8% dels vots emesos el 27-S) i les seves barbaritats són un símbol de la decadència de la vida política i per tant del país, de Catalunya. No per la CUP en si, ja que és gent fidel a un ideari de destrucció de les bases en les quals es fonamenta la nostra societat (lliure mercat, família, valors cristians, esforç individual). Ells són coherents i per arribar al seu objectiu juguen amb la demagògia d’allò políticament cor­recte. Aquest és el problema de base: la demagògia catalana ha convertit Andorra en un símbol de corrupció, de bosses d’El Corte Inglés, de bancs il·lícits i de negocis tèrbols... Que injust.

Potser us semblarà exagerat, però als programes d’humor dels mitjans públics i privats les referències a Andorra són per fer escarni d’aquesta idea de país de contrabandistes i estraperlo. Cap reflexió l’acompanya, cap coneixement del país, res més enllà d’uns esquís a l’hivern i la bicicleta de muntanya a l’estiu. De veritat? Andorra s’ha convertit en l’imaginari català en un refugi de corruptes? Tan malament estem els catalans? Doncs sí, em sap molt greu, però sí.

Per això crec que el bon català, el de seny (si és que en queden), el que ha d’entendre que la se­nye­ra que ens unia ara l’han pintat de blau i ja no ens uneix, sinó que ens separa, ha de pujar a Andorra i demanar perdó.

I jo avui escric per demanar perdó a Andorra. Perdó en nom dels embogits catalans que dar­rere d’una utopia no veuen el mal que us han fet. Perdó en nom dels catalans que no han sabut entendre encara que Andorra no és el germà petit, Andor­ra és el cosí segon que malgrat ser de família més pobre i tenir menys estudis ha aconseguit arribar molt més lluny que nos­altres perquè ha treballat més, molt més. Perquè ha treballat millor, molt millor.

Perdoneu-nos perquè no hem sabut aprendre que sou vosaltres la societat forta. Sou vosaltres els que malgrat tenir la geografia i ubicació més complicades d’Europa heu creat una potència econòmica on no hi hauria haver res més que quatre pedres.

És a Andorra on ja fa temps que trobo els valors que a Catalunya s’han perdut. Potser és això el que algunes esquerres extremes odien d’Andorra, aquests valors tan forts. Perquè si aquests valors els tinguéssim també nos­altres no seria possible que es generessin moviments arribistes d’esquer­ra i dreta que el que busquen amb l’excusa del suposat bé comú és diluir la persona en nom d’un suposat interès social superior fàcil de dominar pels governants. Però Andorra no, Andorra encara és el país de les persones. A Andorra encara teniu clar que la societat es fa sobre la base de l’esforç de l’individu. A Catalunya –i també a Espanya– és al revés, la societat anul·la la capacitat d’esforç de l’individu, retallant la seva capacitat d’elecció (normes, normes i més normes) i la seva capacitat de generar riquesa individual i social (impostos, impostos i més impostos per donar de menjar a la maquinària que vigila que s’apliquin les normes, normes i més normes).

És clar que Andorra té defectes. Els que tenim clar els valors cristians sabem que la imperfecció és part integrant de l’ésser humà i que l’evolució de les persones és la gestió de les imperfeccions. És ben cert que Andor­ra té reptes de futur, i molt grans. Però tinc clar que els superarà. Costarà, discutireu, però us en sortireu. Per què? Doncs perquè ho esteu fent des de fa més de 1.000 anys. Perquè teniu les eines per fer-ho: la cultura de l’esforç. Mentre estigui a l’ADN andorrà (i encara hi és) seguireu sent una referència per als que ens agrada aprendre cada dia.

Des que vaig començar a treballar a la ràdio, la ràdio s’acaba. Primer, que si les televisions privades, les plataformes digitals, la televisió al matí, les tertúlies esportives a la tele, i ara internet, la ràdio s’acaba perquè arriba internet. I s’ha acabat? No! És més, la ràdio no deixa de créixer, perquè sempre ens hem sabut adaptar als canvis i convertir els problemes en solucions (internet i podcasts en són el darrer exemple).

Doncs el mateix passa a Andor­ra. Des que soc petit sento que Andorra s’acaba (preus, mercat comú, Constitució, la neu que ja no cau com abans, l’euro, ara els bancs). Doncs des que soc petit Andorra no deixa de créixer, de millorar, d’evolucionar. Per tot això, perdona’ns, Andor­ra. Perquè no hem après res malgrat tenir-vos tan a prop. Perquè els que us miraven amb condescendència han fet que el meu país se’n vagi en orris mentre sospiraven per annexionar el vostre (recordeu el tema de les seleccions catalanes). Perdoneu per haver-vos culpat de les nostres corrupcions, per haver-vos faltat al respecte i, sobretot, per haver perdut aquells valors que ens unien i que ens feien pobles emprenedors i de futur.

Com a desgreuge, crec que us podem oferir una cosa. Quan pitjor estigueu i més dificultats tingueu al camí que teniu al davant mireu cap avall. Ens veureu a nos­altres enfrontats, dividits per a tota la vida i amb una societat hipersubvencionada en què es premia la mediocritat i en què cada cop som més pobres en capital humà, que és el capital més important d’un país. No deixeu mai de mirar-nos per no repetir els nostres errors. No us puc oferir res més, perquè no tenim res més.

Potser el Parlament de Catalunya el que hauria de votar és una resolució per instar el govern que ensenyi a les escoles els valors andorrans als nostres nens. Potser aquell dia començarà la nostra recuperació, que ens fa molta falta.

*Jordi Casoliva és periodista