Pensar en Andorra

La setmana passada, Joan Massa, que és la persona amb més coneixement de causa per parlar del corpus polític andorrà dels darrers quaranta anys i, amb coneixements solvents, de la història andorrana des dels Pariatges fins ara, ens va fer una exposició dels principals fets ocorreguts en l’anomenada Nova Reforma de l’any 1866, aquella sèrie de preceptes que, lúcids, Guillem d’Areny-Plandolit i Anton Maestre van posar sobre la taula per tal de reformar, per a bé, la representació dels andorrans en el Consell de la Terra, que a partir d’aquella reforma es digué Consell General. El tret més notable fou la possibilitat de poder votar tots els caps de casa, per a elegir consellers, dret només permès fins aleshores als caps dels anomenats focs, les cases més grans i riques, mentre els anomenats casalers, els caps de la resta de cases, no ho podien fer. Aquella reforma, dita i escrita “nova” encara no se sap ben bé perquè, puix abans no hi havia hagut cap altra estructuració política que els reculats Pariatges del 1278 i el 1288. Fou un pas d’enfortiment de la democràcia a Andorra que, amb el beneplàcit dels Coprínceps Caixal a la Seu d’Urgell i de Napoleó III a París, donaria vot a 600 cases més, que se sumarien a les encara no dues-centes de més fortes que ja podien votar.

Mentre Joan Massa ens regalava una agradable vetllada de coneixement, amanida amb erudits tocs i amb clares referències a la reforma actual de posicionament del Principat d’Andorra a Europa, una resolució del 18 d’octubre del Parlament de Catalunya, a proposta de la Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent CUP-CC, i amb el suport de Junts pel Sí, revolava i grallava sobre les altes cimes andorranes, com aquells corbs llustrosos que miren de trobar becada, instant al Govern de la Generalitat a “introduir un mecanisme per a exigir als licitadors, els adjudicataris i els subcontractistes que compleixin rigorosament la legislació tributària i, específicament, que no duguin a terme operacions financeres contràries a la normativa tributària en països que no tenen normes sobre control de capitals i són considerats paradisos fiscals per la Unió Europea, a Andorra o a Mònaco”. Era, aquest enunciat, un altre puntelló, un altre vade retro a Andorra ja fet evident en l’article precedent de la resolució “de regeneració democràtica”, que resa: “el Parlament de Catalunya es compromet a prohibir l’entrega de guardons i distincions esportives i culturals a persones que duguin a terme la major part de llur activitat a Catalunya però que tinguin llur domicili fiscal a països considerats paradisos fiscals per la Unió Europea, a Andorra o a Mònaco.” Com és de justícia, el Govern de l’Estat Andorrà ha tramitat la deguda queixa al Govern de l’Estat Espanyol, que és el seu interlocutor vàlid, per tal que faci arribar al Parlament de Catalunya la desplaença del Principat d’Andorra referent a la seva resolució. Al mateix temps, per cortesia de bon veïnatge, el telèfon ha comunicat el cap de Govern d’Andorra i el President de la Generalitat de Catalunya, per mirar de llimar les asprors imposades per la CUP, que no deixa res per verd. Aspror de codony verd, en podríem dir.

De les referències a “Andorra” en la resolució citada, n’han rajat opinions dispars, algunes clarament dolgudes i altres volent treure ferro a la qüestió. Hi podem afegir que, tot plegat, és una pena que des de Catalunya s’elevin demèrits contra el Principat d’Andorra, quan tantes i positives relacions i vincles manifestos existeixen, com han dit, després d’advertir la relliscada, els diputats al Parlament, Albert Batalla, ensems alcalde de la Seu d’Urgell, i Òscar Ordeig. Serien pregats a dir al Parlament que faci el favor de pensar en Andorra com un bon veí, sense el qual bona part del Pirineu administrat per la Generalitat de Catalunya passaria més gana que són. Que pensi en Andorra no només el dia que es reuneix la Fundació Ramon Llull, que té la seu...on?, a coi!, a Ordino, a casa Areny-Plandolit. Que els diguin als de la CUP que això també són llaors culturals i que les toquin, si gosen.

Pensar en Andorra, així de senzill. Tenir-la present com una realitat d’Estat europeu lliure i sobirà, que fa, amb voluntat i treballs, per ser-ho en plenitud i pel bé del seus ciutadans, com ha fet des de fa més de 800 anys. I a qui no li agrada gens que li posin el dit a l’ull de forma gratuïta i sense miraments, o que sigui oblidada com en aquell trist, ai las!, redactat d’un article de l’esborrany de Constitució Catalana de l’any passat: “Catalunya limita al nord amb França, al sud i l’oest amb Espanya.”