La tribuna
Acord comú-Saetde i els subterfugis de la Batllia
Potser algun dia hauríem de parlar –o més aviat s’ho haurien de plantejar les instàncies responsables o professionalment interessades, com el Consell Superior de la Justícia o el Col·legi d’Advocats– de les disfuncions de la Justícia andorrana que patim tots els ciutadans, com ara la seva lentitud proverbial, l’abús de la detenció provisional o les sentències del Tribunal de Batlles que han de ser esmenades pels tribunals superiors. En aquest article, però, només ens referirem a la sentència dictada per la Batllia en la qual s’ha refusat la nostra demanda contra l’acord d’intencions entre el comú d’Encamp i la societat Saetde.
En l’acord en qüestió, signat fa més d’un any, el comú preveu ampliar la concessió d’explotació dels camps de neu de la parròquia de què gaudeix Saetde, tant pel que fa a l’extensió dels terrenys com a l’allargament per 28 anys de la mateixa concessió, i la reducció del cànon pels ingressos dels ginys. Al nostre entendre, aquest acord vulnera els principis de transparència i de lliure competència, ja que no ha existit el concurs públic preceptiu, i s’ha signat a esquena de la ciutadania en no haver-se posat tampoc el projecte a exposició pública, condicions que la llei exigeix en matèria de concessions. Recordem que el Codi de l’Administració diu en el seu article 52: “Els contractes que transgredeixin els principis de publicitat i concurrència seran nuls.” I en l’article 54: “Les decisions de l’Administració podran ésser objecte de recurs davant la jurisdicció administrativa i fiscal.”
Els signants d’aquest acord, el comú i Saetde, han al·legat que no es tracta d’un acte susceptible de ser impugnat, perquè no és un acte definitiu. Però el fet evident és que, pel que fa a la transparència, la concurrència i l’interès general, l’acord ja vicia els actes definitius que havien de subscriure en el termini màxim de tres mesos, i que avui, més d’un any després, el comú i la societat explotadora encara no han trobat la manera d’acomplir.
El fet que se’ns negui l’“interès legítim” en el tema “impedeix examinar si l’acte és impugnable, i encara menys, un pronunciament en el fons”, afirma la Batllia. I, conseqüentment, les irregularitats que envolten l’acord queden sense passar pel tamís de la Justícia. En aquest cas, dit sigui amb tot el respecte, la Justícia encarnada pels batlles ha fet gala més que mai de la seva ceguesa proverbial perquè, havent estat requerida, ha fugit per la tangent. Francament, hauríem de poder esperar de la primera jurisdicció alguna cosa més que el subterfugi i l’absentisme.
Des del reconeixement absolut de la funció de la Justícia com a garant del respecte de les lleis i empara dels ciutadans, no podem deixar de sorprendre’ns en veure que se’ns nega l’“interès legítim” en una qüestió que afecta la nostra parròquia, i per tant tots els seus ciutadans. I més encara quan al seu dia se’ns va acceptar a tràmit la demanda i s’ha seguit tot el procediment fins a les conclusions. ¿No és “legítim” l’interès d’uns ciutadans a qui, com a altres encampadans, els preocupa que el comú, que ens representa a tots, se salti l’ordenament jurídic i disposi unilateralment qui ha d’explotar els terrenys públics fins a l’any 2065? ¿Quines virtuts afegides a la qualitat de simples ciutadans ens haurien d’adornar per adquirir la “legitimitat” dels nostres interessos? ¿No són tots els ciutadans iguals davant la llei en els seus deures, però també en els seus drets? Són preguntes elementals que potser els batlles s’haurien hagut de formular abans de privar-nos d’un dret tan elemental.
No podem deixar de lamentar que la Batllia ens hagi negat l’empara a què tenim dret i hagi optat per abstenir-se en la consideració del fons de la qüestió, ja que una sentència així, lluny de dirimir una controvèrsia, la deixa sense resoldre, i a més, genera efectes perversos, com el que ha protagonitzat el cònsol major d’Encamp declarant a la premsa que la sentència dóna legitimitat a l’acord i posa fi a totes les crítiques que s’hi han formulat en contra, ben bé com si s’hagués sentenciat sobre la bondat de l’acord.
Nosaltres creiem que la funció de la Justícia és aclarir les dissensions en l’ordre de la legitimació del bé comú, no ignorar-les amb subterfugis. És precisament per això que recorrerem aquesta sentència al Tribunal Superior, del qual esperem l’empara que la Batllia no ens ha atorgat. I esperem en conseqüència que el Superior, com en tantes altres ocasions en què ha hagut d’esmenar sentències errònies del Tribunal de Batlles, dicti la seva resolució de l’única manera amb què es pot fer Justícia: considerant els fons de l’assumpte i no mirant cap a una altra banda.