Els símptomes i la malaltia

Sovint penso que les novel·les de l’anomenat realisme màgic ens donen moltes pistes sobre la realitat real. A vegades, el talent de l’escriptor crea la fantasia i la màgia amb històries verídiques; és el que va fer Morell sobre Borís Skossyreff, el rei que vam tenir nou dies a Andorra el 1934.

Vaig pensar en Borís I fa pocs dies, llegint el resum de la reunió sobre el projecte de portage salarial que va tenir lloc el febrer del 2012. Allí hi havia tres ministres –la de Salut, el d’Economia i el d’Interior– i dos càrrecs de l’administració general, a més de la directora de la CASS. La capçalera impresa del resum de la reunió és, curiosament, del ministeri d’Afers Exteriors, quan l’única persona present del MAE era una cap d’àrea.

A l’altra banda (o potser era la mateixa?) els interlocutors eren tres directius d’empreses financeres (BPA i Allianz).

El tema, batejat amb diferents noms: hub o altres estrangerismes, consistia a implantar un sistema de deslocalització de treballadors d’empreses mul­tinacionals. L’ús habitual del mot anglès hub com a “centre logístic de tria i distribució de mercaderies” diu molt sobre la jerarquia de valors de les empreses globalitzadores que s’interessen pel nostre país. La deslocalització no era per crear riquesa a Andorra, sinó per “triar i despatxar” assalariats estrangers a altres països, fonamentalment a Amèrica Llatina.

El portage salarial, en la seva accepció normativa francesa, no és res més que el que aquí coneixem com a empreses de treball temporal. Però el que aquests senyors venien a proposar era purament i simplement una cessió o préstec de treballadors per un període indefinit, una pràctica que està prohibida a les legislacions laborals de tots els països europeus, entre els quals l’Estatut de treballadors a Espanya (art. 43) o el Code du Travail francès (art. L1251-3). Inclús el Codi de relacions laborals andorrà, encara que no ho prohibeixi, exclou implícitament aquest tipus de relació en els seus articles 9 i 10.

Els nous Borís, però, no tenien pèls a la llengua; d’entrada demanaven als (teòrics) representants de l’interès públic, la modificació de la Llei d’inversions estrangeres, de la Llei d’immigració, de la Llei de la CASS i del Codi de relacions laborals....

En lloc d’obrir-los la porta i convidar-los educadament a marxar, la “delegació andorrana” (així posa el resum de la reunió) es va comprometre a “eliminar qualsevulla barrera legal existent per a la creació i el funcionament dels hubs, i a més a més, a signar el Conveni multilateral iberoamericà de la Seguretat Social.

Ningú dels nostres representants no va gosar de dir-los-hi (a la delegació estrangera) que la seva proposta i el portage salarial tal com s’entén arreu, no tenien res a veure.

La proposta d’Allianz responia a una oportunitat de negoci (del seu) en sintonia amb la més rància i ancorada mentalitat especulativa; l’atractiu d’Andorra continua sent per al capital financer la poca regulació, les baixes cotitzacions socials, la imposició feble i la connivència descarada d’autoritats amb banquers i grans empresaris. Tot, amanit amb una ignorància (fingida o real) dels nostres representants públics que el que s’estava fent era una competència (molt) deslleial a les economies veïnes i facilitant que empreses europees incompleixin la seva legislació laboral, social i fiscal. Tota una inno- vació!

Intento fer memòria de la xer­rameca oficial de DA de l’època (2012); era el moment estel·lar de Monitor Group, d’adjudicacions a dit milionàries i exemptes dels impostos que tots els altres pagàvem. El relat, molt simple, gairebé d’un infantilisme friedmà, sobre la necessitat de l’obertura econòmica en un país que és el més tancat de l’OCDE / per atraure empreses estrangeres d’alt valor afegit / que generaran activitat, llocs de treball i valor afegit a Andorra / amb la consegüent sostenibilitat als comptes macroeconòmics del país / ens farà sortir de la crisi... amén.

Evidentment, cap d’aquests resultats (generació d’activitat, llocs de treball i valor afegit a Andorra) es podia esperar del projecte d’Allianz, tot el contrari; però sí que podia ser molt profitós per a alguns dels facilitadors.

L’episodi Allianz ens hauria de servir d’ensenyament sobre quin és el món real en el qual es belluguen els nostres pretesos reformadors. El símptoma que, almenys, un dels ministres de la “delegació andorrana” semblava ser agent doble amb interessos coincidents amb l’altra delegació, no hauria de desviar l’atenció de quina és avui la malaltia degenerativa de la dreta hegemònica andorrana, a la qual el que menys la preocupa és el treball, el benestar, en definitiva, la vida dels seus conciutadans.

Tots els canvis lampedusians que promou aquesta dreta encarnada per DA (si volem que tot romangui com està, és indispensable que tot canviï) topen amb un doble mur: per una banda, la manca d’idees i de capacitat política del govern de Martí, i per altra, la resistència i persistència del model d’estraperlista, un model de classe, de les trenta famílies que abans de cedir quotes polítiques, de poder social i econòmic a altres sectors socials, s’obsessiona a mutilar d’arrel tota dinàmica interna que posi en moviment les capacitats dels nostres treballadors privats i públics i dels empresaris andorrans per crear i distribuir riquesa, sense fer trampes.

Com deia Garcia Márquez, un altre mestre del realisme màgic: “Eren els mateixos saltimbanquis i malabaristes que van portar el gel. A diferència de la tribu de Melquíades, havien demostrat en poc temps que no eren heralds del progrés, sinó mercachifles de diversions.”