Comportaments solidaris

Camines pel carrer i cada cop et trobes més gent que demana caritat. Hi ha gent davant de l’església, a les portes dels bancs i a les entrades del súper. Hi ha gent als semàfors que et ven mocadors de paper a canvi de la voluntat. Formen part de la nostra vida i té sentit ajudar-los en un moment o un altre, sense donar-hi gaires voltes ni pensar per què han arribat on són. Darrere de cada persona hi ha una història. Així que sobren les raons i tan sols podem contribuir a fer que el seu dia a dia millori una mica. Però no és fàcil, perquè tampoc pots estar sempre pendent de tothom i perquè cada cas és diferent.

També al carrer, de vegades, et demanen ajuda per a determinades campanyes solidàries. En aquest cas, sempre responc el mateix: “Ja hi contribueixo pel meu compte.”

Perquè segurament aquesta és la manera més efectiva de ser solidari. Contribuir regularment amb ONG que ens permeten arribar molt més lluny i que ens expliquen exactament el que fan.

Organitzacions com Metges sense Fronteres gasten la major part dels diners sobre el terreny i sempre són una garantia de com gestionar bé l’ajuda; en canvi, n’hi ha d’altres que són molt més burocràtiques i en les quals gran part dels recursos es queden en despatxos i organització.

També n’hi ha de petites, serveixi com a exemple La casa del Tibet de Barcelona, que permet apadrinar gent gran que viu en camps de refugiats i que quasi no té recursos per sobreviure. Apadrinar un avi costa 17 euros al mes i això els permet unes condicions de vida una mica millors. D’altres d’aquest tipus no gestionen tan bé els diners... per això a l’hora d’escollir és important saber com es distribueixen les aportacions solidàries. I és aquí on guanyen la partida aquelles accions que resulten transparents quant al destí dels diners.

La Marató, de TV3, n’és un altre bon exemple. Cada any assoleix una quantitat important sempre destinada a una bona causa i amb els diners i els resultats palpables. I, a més, de tant en tant es fan programes que ens parlen dels resultats de passades edicions.

Si no es fa d’aquesta manera, de vegades salten les alarmes. El cas de la nena Nadia Nerea, resident a Fígols, apunta que les coses no estan gens clares. Sembla que la malaltia de la filla és real, però no el destí dels diners recollits.

Però aquesta història serveix per mostrar com a l’hora de la veritat l’única possibilitat de controlar les aportacions solidaries és per mitjà d’estaments i organitzacions que facin públic com es gestionen i on es destinen els diners.