La futilitat de gairebé tot

Doncs sí, quedo espatarrat davant la quantitat ingent de declaracions de festes, fets, esdeveniments, no sé, gairebé tot com a “patrimoni material i/o immaterial de la humanitat”. I vull ser respectuós –i molt– amb qui lluita per obtenir aquestes “declaracions”, la qual cosa els suposa ser més coneguts, i més prestigi. Alguns són fruit de l’esforç i l’altruisme; els altres, pur negoci. Però Déu n’hi do! És curiós que per una raó o una altra, la guerra no té en compte cap “patrimoni de la humanitat”, com és el cas de Palmira. Oi?

Arribarà un moment en què qualsevol “bretolada” (perquè no el futbol, o l’espectacle amb un cantant) serà declarada patrimoni de la humanitat per la sacrosanta Unesco. L’altre dia reia jo davant d’un d’aquests tertulians de la televisió que manifestava que “el futbol també és un negoci”. No, de cap manera: el futbol és sobretot un negoci, diria jo.

I no diguem res dels dies: “Dia de...” Tot és mereixedor del “Dia de...” A la fi, no hi haurà prou dies a l’any per col·locar una efemèride per celebrar, recordar o lluitar (amb doble moral moltes vegades, això sí) contra qualsevol a-ber­­ració de la societat actual. Parlava de doble moral pel fet, per exemple, del cas de l’anomenada violència de gènere, en cap moment, a part dels minuts de silenci, els aplaudiments, lleis o allu-nyaments més o menys co­ercitius, no s’ataca l’arrel profunda, que no és altra que el que es veu a les televisions d’arreu del món: violència i més violència, contra dones, casades, solteres, vídues, violacions, sexe desbordat, pistoles, crims, assassinats. A qualsevol hora del dia i de la nit. (Per cert, això dels horaris infantils és un romanç, oi?). Com diu el genial Forges: “Mañana Día contra la Violencia Machista... Y todos los demás también”. Això, cada dia té la seva malícia, com deia Dant, i per tant sempre contra la violència, sigui el dia que sigui.

La hipocresia, certament. I el famós futbol del qual viuen, no només els que van darrere la pilota, sinó quantitat d’empreses, multinacionals, privats, premsa, televisions, etc... és un lloc preferit per a la violència. Però gairebé ningú no en diu res, o passa de llarg. ¿Com és possible que –tot i la presumpció d’innocència– s’aplaudeixi un tipus al qual se’l jutja per maltractaments a la seva parella, però és jugador de futbol? Però és clar, no només a Espanya, arreu d’Europa, la del “pa, futbol i Unió Europea”, res a dir. Declaracions, minuts de silenci, multes administratives i endavant: la qüestió és que rodi la pilota, la massa s’abraoni, i en lloc de protestar pels problemes reals, s’entretingui cridant com a energúmens als camps de futbol, que diuen que és un esport. La futilesa consagrada dels anomenats valors humanístics: pau, competició, superació, etc., etc., arreu s’ensenyoreix per places, camins i ciutats.

I en aquest capítol no voldria oblidar en què l’han convertit, avui dia, la concessió dels famosos Premis Nobel. Més enllà que grans escriptors universals no han obtingut el Nobel; i més enllà que només es premien llengües que tinguin Estat al darrere, alguns experts m’expliquen que hi juga bastant –o molt– la política, deixant de costat l’excel·lència del premiat, com és el cas de García-Márquez, amb Mitterrand, Castro etc., enmig. He de confessar que m’ha plagut el Nobel a Dylan, malgrat ell mateix.

I no diguem del Nobel de la Pau, atorgat fins i tot al presumpte finançador de dictadures sud-americanes i de cops d’Estat contra democràcies constituïdes, com el Sr. avui centenari, em sembla, Sr. Kissinger.

En fi, vivim en una societat dominada pels traficants de sentiments. I això és greu, al meu modest entendre. Com fugir-ne? És gairebé impossible, si no ens conjurem tots plegats envers l’educació on es desenvolupi, al màxim, el sentit de la llibertat, també a la pràctica, la lucidesa, on sigui la persona humana qui comandi i no les televisions i els mòbils, i les xarxes socials, simples mitjans, no finalitats. I sí, molt bé declarar “dies de...”, potser per conscienciar. Però el que caldria és que cada dia de l’any ens conscienciéssim –jo el primer– per lluitar contra la violència, contra l’enorme desigualtat de la societat actual, i en sentit positiu per aconseguir que no hi hagi cap tipus de pobresa, ni física, ni moral, ni mental. És una utopia? El dramaturg Eugene O’Neill, deia que “ens espera un llarg viatge cap a la nit”. Malgrat els “profetes de calamitats” que proclamen que ja som a la nit, penso que encara hi ha un primer foscam que podem allargar indefinidament, si volem, tot escoltant el silenci per topar-nos de cop i volta amb l’albada...