Trump i els sistemes electorals

El fenomen de la victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials dels Estats Units ha sacsejat el que acostumem a anomenar món Occidental. Deixem de banda altres consideracions, potser més transcendents, per centrar el focus en els dubtes sobre els resultats reals, plasmats en el recompte de vots ja confirmat a Wisconsin, i els que promou la candidata dels verds, Jill Stein, a Pennsilvània i Michigan, després de reunir els fons suficients per instar a les revisions corresponents. Una altra dada afegida per a la reflexió, aquesta de la necessària aportació de capital per promoure l’acció de control.

Des del primer moment es deia que Hillary Clinton havia rebut 1,7 milions de vots personals més que el president electe. El Mundo del Siglo XXI eleva aquesta quantitat a dos milions i afirma que en els resultats definitius s’arribaria a tres milions.

Aquesta diferència entre sufragis directes i proclamació d’un altre candidat s’explica pel sistema electoral, en aquell cas indirecte. Perquè el col·legi que decideix el configuren només 538 persones, que recullen el sentit majoritari en cadascun dels estats que, a la vegada, tenen un nombre diferent d’aquests superelectors. En el cas dels tres territoris on es proposa el recompte, els vots efectius en joc són 48 (10 a Wisconsin, 21 a Pennsilvània i 17 a Michigan.

Si es capgirés el signe en els tres àmbits, Trump passaria dels 306 suports 258 i Clinton de 232 a 280, quan la majoria absoluta està en 270.

El sistema electoral nord-americà no és un cas únic, quant a la traducció del vot popular als efectes sobre les institucions clau de la democràcia, a l’aplicació de l’antic principi un home, un vot, que ara seria més correcte actualitzar com una persona, un vot.

Molt genèricament, hi ha dos sistemes principals: el majoritari (guanya qui té més vots, encara que la diferència sigui d’una sola papereta, com es va comprovar a la Massana), o proporcional, quan els llocs a atribuir s’adjudiquen repartits segons la proporció de suports rebuts per cada candidatura o llista.

Al segon s’hi afegeixen com a mínim dos elements correctors: una prima les forces més votades, per garantir governabilitats, en detriment de les minories (l’exigència d’un percentatge mínim i el mètode de Hont són els més aplicats), i el diferent pes que es dona a cada territori o circumscripció electoral, per impedir que un Estat, comunitat, aquí parròquia, tingui la capacitat total de decisió, en perjudici de les menys poblades.

Un cas paradigmàtic que s’acostuma a esmentar és el del País Basc, on la ponderació fàctica, amb 25 escons parlamentaris per territori històric, fa que un alabès voti per tres guipuscoans i per cinc biscaïns.

Fa dies que hem anat repetint la imperfecció dels nostres mètodes d’elecció, però el gran ressò del cas nord-americà sembla bon moment per recordar com resulta fins a cert punt incongruent el que es va recollir a la Constitució del 93.

Vista la inviabilitat de crear dues cambres com en altres indrets (un congrés de tria directa i un senat per territoris) es va dissenyar un Consell general que reuneix totes dues figures, amb 14 consellers per la llista nacional i 14 per les set parròquies (dos de cadascuna). La primera meitat, amb criteri proporcional; la segona, amb el majoritari pur. Això fa que, en el cas de les par­ròquies, els dos electes ho són d’una mateixa candidatura, independentment de la diferència de vots. La desproporció es fa evident, sobretot, quan s’han presentat més de dues opcions, on tots els proclamats ho són amb una minoria de vots.

En l’àmbit parroquial, la desproporció és encara més gran. Per garantir la comoditat de la gestió des d’una majoria, la força més votada obté automàticament la meitat dels consellers comunals, als quals afegeix la majoria de l’altra meitat, amb criteri de proporcionalitat. Això comporta que, a la pràctica, les minories no passen de purament testimonials a l’hora de perdre qualsevol decisió.

S’han proposat diverses fórmules per corregir aquestes anomalies. En el cas del legislatiu nacional, introduir una segona volta a la francesa pel que fa a les parròquies, o augmentar el nombre de consellers, a 42 (21 per les llistes generals i 3 per parròquia, perquè entri de cadascuna d’aquestes un tercer/a membre d’un grup polític diferent), el que suposaria un increment de representants i de despesa que no sembla gaire funcional, ni menys assumible, sobretot en temps de crisi, potser estructural.

Pel que fa als comuns, sembla una evidència que la primacia absoluta de formació majoritària minimitza, si no elimina, la funció democràtica de l’oposició, i evita del tot la formació de coalicions entre els grups que, amb l’aplicació proporcional pura, sumarien més suports directes que els qui finalment governen la par­ròquia. Els canvis semblen, però, impossibles. Perquè els haurien de promoure i aplicar els qui, amb el marc legal vigent, gua-nyen i tenen la majoria suficient per mantenir l’estatus que els ha beneficiat.

En definitiva, si es va dir (Churchill?) que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics possibles, la peça clau d’aquests sistemes, que són les eleccions i les diverses normatives que les regulen, no són menys “dolentes”. Dit d’una altra manera: no hi ha designació de representants ciutadans perfecta; tampoc de democràcia. I tanmateix, poden ser canviades, són substituïbles, però absolutament imprescindibles.