Nacionalismes a la carta

Parlem de nacionalitats? No, avui no toca. Avui parlem de nacionalismes. Tema delicat, sí. Però de tot es pot parlar.

Posem un petit exemple, el director de cine Fernando Trueba va declarar fa unes setmanes i amb motiu de l’estrena de la pel·lícula La reina de España que ell no se sentia gens espanyol, ni espanyol, ni de cap altra nacionalitat. Resultat: la gent a Espanya no ha anat a veure la pel·lícula.

Exemple número dos. El desaparegut còmic Pepe Rubianes, amb aquell humor que tenia i que se’n fotia de tot, es va cagar amb tota una nació i va ser quasi declarat enemic públic. Poc li va faltar perquè el crucifiquessin

Hi ha nacionalismes per a tots els gustos. N’hi ha d’aquells que fan pudor perquè són vells i anacrònics i les persones que els defensen es creuen en possessió de la més absoluta veritat, i n’hi ha de nova fornada que sorgeixen de somnis legítims però que també són aprofitats per altra gent per motius ben diferents. Hi ha altres nacionalismes, petits, però ferotges i desmesurats, que viuen del que si jo no, ells tampoc. I n’hi ha de més grans que fan olor de hippy i que abasten des d’Europa fins a la totalitat de l’esfera terrestre i més enllà de l’univers.

Tots tenen la seva part legítima, i la seva part desproporcionada. Tothom pot sentir-se emparat per un d’ells o per varis, i acostuma a passar que com menys importància se li dona, menys importants són. Elemental, estimat senyor Watson.

Perquè en opinió de qui subscriu aquesta tribuna, amb els nacionalismes acostuma a passar el mateix que amb el color de la pell –com llegia fa pocs dies en l’entrevista d’una científica de la qual ara no en recordo el nom– sols canvia un pigment, ínfim, petit, i a l’hora de la veritat tots som iguals, l’ADN no varia, de manera que no hi ha races, sinó una sola raça que és la que formem tots els habitants d’aquest planeta.

D’aquesta manera podem derivar als nacionalismes: si un sol pigment canvia el color de la pell, un sol pensament, unes poques circumstàncies ens fan andorrans, catalans, espanyols o ciutadans del món. Quan sóc a Madrid, o viatjo amb el programa de ràdio on col·laboro per Espanya tot sovint em toca defensar la idea de Catalunya i del referèndum. Si sóc a Catalunya, en canvi, mantinc les meves idees i una posició que els més entusiastes de la independència consideren insuficient. Soc andorrà, però tampoc de la pàtria andor­­rana en faig una veritat absoluta. És el meu petit i estimat país. I també em sento fill d’una Barcelona que des de sempre ha acompanyat els meus somnis.

Sí, hi ha pobles, ciutats, nacions, i éssers humans i com sovint deia el meu pare: tants caps, tants barrets. A la mateixa taula o al mateix Parlament poden conviure sensacions i conviccions molt diferents, sols és qüestió de ser una mica educat i respectuós. Amb tot el que pensem i tan diferents com som, sempre podem arribar a un acord. Aquest és el punt de partida.

Així que cadascú, pensi i digui serenament el que vulgui, i ara que arriba Nadal tinguem, com quasi sempre, la festa en pau.