El Nadal 102

Aquest Nadal hauria estat el que faria el 102 de la seva vida. Els esperava amb la llum encesa del cor que l’advent il·lumina i que el dia de Nadal es fon i s’amara en el caliu familiar. Demà, a casa de la Marina Colell, serà Nadal i se sentirà el silenci de l’absència, el silenci que omple l’espai amb el record. Aquell silenci que ens parla a cau d’orella, gairebé un xiu-xiu íntim i proper, talment la cantúria estimada i emmudida dels ocells, com brodava Ramon Llull: “Cantaven los aucells l’alba, e despertà’s l’amic, qui és l’alba; e los aucells feniren llur cant, e l’amic morí per l’amat en l’alba.”

Arribar als cents anys i fer-ne un més, com els viscuts per la Marina, la mare de la dilecta amiga Conxita Heras, no ho pot dir tothom. Hi endevinem una valentia i una fortalesa de caràcter i també d’esperit, sense el qual, tants anys posats un darrere l’altre no s’assolirien i tal volta perdrien tot el sentit. Els que la van conèixer, que són molts, parlen de caràcter i voluntat de treball, de bona persona i d’una profunditat religiosa expressada sense temença. En remarquen el fet d’haver estat una pionera del comerç a Andorra, en aquells inicials anys cinquanta i seixanta que s’encadellarien fortament i ja sense aturador a les dècades dels setanta, vuitanta i noranta, per entrar en aquest segle amb una singular pervivència, cosa que fa, amb la perspectiva històrica, entendre l’Andorra tal com la veiem avui: el fenomen social i econòmic únic i, per tant, irrepetible que, tal com s’acostuma a dir, s’ha produït a Andorra i que, ben entès, en el fons ha conformat, ha produït, ha donat com a resultat l’Andorra actual.

Des d’aquesta vista en perspectiva orientada cap al passat, la història andorrana de seixanta anys cap aquí l’han escrit tot un seguit de persones emprenedores i negociants, que amb diligència i treball van iniciar l’activitat del comerç en un bell indret de muntanya dedicat de sempre, com en tota la serralada pirinenca, a la cultura agrícola i ramadera. La preservació de la sobirania de les valls d’Andorra, com a fet històric, llarga de segles, unida a una “sobirania geogràfica” ben delimitada i emplaçada, ha estat element clau per al seu creixement econòmic. Com bé observa i expressa l’Antoni Ubach, persones com la Marina, que traspassà el 21 de novembre, amb el seu establiment dedicat al comerç –paraula, establiment, que defineix ben bé el concepte de començar en un indret una comesa empresarial– van ser el punt de partida de la prosperitat andor­rana. Comerciants que a les set del matí ja obrien portes i fins a les dotze de la nit no paraven d’atendre els clients que, vinguts en allau d’Espanya, buscaven Duralex, olles de pressió, gèneres de punt, pots de pinya i altres vitualles que aquí trobaven. “Els compradors eren espanyols; els turistes eren francesos”, matisa amb ull d’antropòleg l’Antoni Ubach. Així, s’entén com l’Antoine Pérez, a tocar dels ara emblemàtics grans magatzems, anomenats també de bon principi Establiments Pyrénées, instal·lés un bar­racó de fusta perquè els francesos a les set del matí poguessin prendre un cafè amb llet i un croissant. Els inicis i els primers passos de l’Andorra comercial, les vivències humanes, com a fets tan singulars, haurien de ser escrits, constatats per al coneixement comú.

El 28 de maig passat, en la celebració del seu 101è aniversari, en brindar i demanar-li la seva filla Conxita que expressés un desig, la seva mare, la Marina, va alçar la copa i va dir: “Pels 102!”, un bon exemple, amb tants anys viscuts, de la manera de ser, plena encara d’il·lusió per viure, d’amor, de fe i de l’esperança que tot ho pot. Aquí hi escauen els versos de la poeta suïssa Anne Perrier: “L’esperança cap al palmell de les mans, com una llàgrima, però tan viva, que bastaria al món sencer encara que totes les seves aigües desapareguessin.” Que passeu un Bon Nadal!