A cop calent

En moments molt concrets, fins i tot el periodista format (deformat?) en la idea que només ha de parlar i comentar de fets aliens, dels que viu més com a espectador que com a afectat, no pot evitar emprar la primera persona, del singular o del plural, com és el cas.

Arribada certa edat, gairebé cada dia enfrontem la notícia repetida del traspàs d’algun dels referents: polítics, artistes, escriptors, col·legues i tutti quanti que han marxat d’aquest món, del nostre petit univers. És una més de les “tristes servituds de l’edat”, com deia un dels grans amics, també ell, perdut.

Però és molt més fort el cop que a cops ens fa (la part final de) la vida, quan el referent que es perd és algú del costat, i tanmateix fortament estimat.

Encara fa prop d’un mes va ser algú més que veí: Patricio Infante, president de la comunitat de l’edifici, activista polític al PS de la parròquia d’Encamp, que havia patit l’irreparable assetjament de la malaltia que se’l va emportar finalment, entre d’altres durs revessos inclosa la pèrdua d’un fill, deixant-ne un altre i la inconsolable Marie Pierre, serena, forta i sempre regalant somriures malgré tout.

Aquests dies, sense l’avís previ de la llarga malaltia hem perdut amb la Blanca i la resta de germans, nebots i nebots-nets, la Conxa. No seria just dir que era la mare política, perquè de política no en tenia res, en cap sentit.

Únic dels progenitors encara supervivent, la Conxa era una dona petita, molt petita, d’ulls blaus i pell tersa i ben clara, amb una imatge més equiparable a la d’una nòrdica que a la mediter­rània –barcelonina amb arrels aragoneses– que ha estat.

Diuen que amb els anys, a la que diuen tercera edat, a més de procurar-nos les guarderies i temps de lleure dels quals parlava Toni Morell no fa gaires setmanes, ens apropem, retornem, a actituds i comportaments de la infantesa; tornem a ser uns infants ucrònics. I així era, i potser també nosaltres, que ja ens hi anem atansant.

La caricatura de la relació entre sogra (sogres) i gendre sovint és pura ficció (no estic tan segur que ho sigui entre sogra i jove, pel que he conegut); en aquest cas, de ben segur era del tot falsa. Perduts els pares que em va donar la natura, un sogre amb el qual no ens calia cap paraula, perquè ens enteníem amb una sola mirada, una filla de la Conxa, germana més que cunyada, ara ha culminat la desaparició dels ancestres directes de l’anterior generació.

Queda tota l’estimació mútua demostrada, inclosa la que de tant en tant disfressaven de bromes innocents, ben intencionades, de la seva part amb un somriure entremaliat, brillant, que estalviava qualsevol reacció d’ofensa.

Queden els (massa pocs) viatges a la seva Santolária del Gállego, on jeuen els seus pares i un dels oncles màrtirs de la guer­ra. Queda més que el record, la presència permanent de la “petita Conxa”, com li deia el fill petit. Perquè ningú no deixa d’existir mentre algun supervivent la mantingui en el record, que a poc a poc s’anirà fent menys freqüent, sense acabar de desaparèixer mai.

Tornaré al començament. Perdoneu, lectors, que us vaig haver de deixar penjats als qui teníeu previst venir, dijous passat, a la presentació d’un llibre meu. Aquesta plantada té –tindrà– remei en una data propera del nou any. La marxa de la nostra Conxa, no. I perdoneu, sobretot, que aquesta setmana sigui incapaç d’escriure sobre cap altra cosa, d’entre la mà de fets, d’històries i de realitats de la nostra vida política i social andorrana. Tornaré a triar-ne algun la setmana vinent, si Déu vol. Ara més que mai cobra sentit el lema carpe diem, cada dia dels que ens puguin quedar.