Ha mort Fidel Castro, un dictador carismàtic

El 25 de novembre passat moria Fidel Castro, el Comandante, als 90 anys a l’Havana (Cuba), que va governar aquest petit país caribeny sota un règim comunista i dictatorial del 1959 al 1976 i que en fou president del 1976 al 2008. Traspassà la regnes del poder al seu germà Raúl, que ha aplicat tèbies mesures aperturistes especialment en el terreny econòmic.

Fidel Castro havia nascut el 1926 a Biran (Cuba), fill d’un gallec emigrat. Va estudiar a la universitat i va arribar a ser doctor en dret civil i llicenciat en dret diplomàtic. En l’àmbit privat, Castro es va casar dues vegades: la primera amb Mirta Díaz-Balart (1948–1955) i després amb Dalia Soto del Valle (1980–2016), amb qui va tenir dos fills, Alina i Fidel. I també tenia tres germans: Raúl (actual cap d’Estat), Juanita i Ramón.

La seva popularitat, però, li ve de l’assalt a la caserna militar de Montcada, l’any 1953, en què fou detingut i empresonat. Gràcies a la pressió dels seus conciutadans va ser alliberat i es va exiliar al país veí, Mèxic, on va plantejar la invasió guerrillera a l’illa l’any 1956. L’1 de gener del 1959 la revolució havia triomfat derrocant el règim corrupte de Fulgencio Batista. Tenia 33 anys. Un mes després de la victòria seria nomenat primer ministre, el 27 de febrer del 1959. Dos anys després (1961), va liderar un gir radical vers el marxisme, quan el món estava dominat per la guerra freda entre els Estats Units (EUA) i l’URSS. Aquest gir copernicà i l’intent de posar unes bases nuclears a l’illa van provocar el bloqueig econòmic per part del seu poderós veí, els EUA. Aquest bloqueig, al qual fa poc el president Barack Obama ha posat fi (Trump amenaça en tornar-lo a aplicar), va tenir un doble efecte. Per un cantó, va enaltir el sentit patriòtic i victimista i de retruc va enfortir el govern cubà, que va aplicar dures condicions econòmiques i, no cal dir-ho, també restriccions democràtiques. La Unió Soviètica, amb Cuba, tenia un aliat a tocar dels EUA. Per tot plegat Fidel Castro l’any 1961 seria condecorat amb l’orde de Lenin i amb el premi Lenin de la pau entre els pobles. El règim comunista cubà va sotmetre el país en una economia planificada des de la direcció governamental socialitzant la misèria. Els dissidents anticomunistes serien perseguits i molts empresonats. L’èxode vers altres països sobretot a Miami serà un anhel que permetria als qui van marxar viure en llibertat. El mateix any 1961 Cuba sofriria un intent contrarevolucionari amb una invasió per mar –fracassada– a la Bahía de Cochinos.

La victòria cubana del 1959 va ser un detonant d’altres intents revolucionaris en diversos països llatinoamericans. Fidel Castro i el seu règim esdevenien un model on s’emmirallaven altres revolucionaris guerrilles. La Veneçuela d’Hugo Chávez seria una alumna avantatjada i mentre va viure aquest l’ajuda mútua entre Veneçuela i Cuba va ser, i és encara, molt important. Veneçuela subministra petroli a baix cost i Cuba ofereix la cooperació en matèria sanitària i educativa.

A causa de la seva llarga gestió i de les característiques controvertides de les seves polítiques, s'ha generat un polèmic i intens debat entre opositors i partidaris sobre el seu govern: des de qualificar-lo com una dictadura fins a considerar-lo l’expressió de la voluntat del poble cubà. Molts dels que l’odiaven i el combatien ja eren fora del país. I els que seguien a l’illa es van acomodar vivint sota mínims. Fidel, que acostumava a fer uns llargs discursos doctrinals carregats d’esperit nacionalista i victimista vers els EUA, tenia fascinats els seus súbdits. Ningú s’atrevia a criticar-lo i eren molts els que se sentien protegits pel Comandante. L’amenaça permanent dels EUA està molt interioritzada entre els cubans i Fidel era David contra Goliat.

En l’àmbit internacional, inicialment conservava bones relacions amb els EUA; va entaular, després, estrets llaços amb la Unió Soviètica. Després d’una sèrie d’expropiacions a propietaris nord-americans, les desavinences amb els EUA van desembocar en l’embargament econòmic contra Cuba. De llavors ençà, la relació entre els dos països va ser obertament antagònica, la qual cosa va quedar confirmada després de la fracassada invasió de Bahía de Cochinos el 1961.

una carta publicada al diari oficialista Granma, Fidel Castro va anunciar que no es presentaria ni acceptaria el lloc de president ni de comandant, en la reunió de l’Assemblea Nacional del Poder Popular del 24 de febrer del mateix any. No obstant això, romangué com a primer secretari del partit comunista. El seu germà Raúl es troba ara sol davant la tessitura de seguir aplicant mà de ferro i un règim comunista que no té raó de ser o bé obrir progressivament el país vers un règim democràtic. El nou president dels EUA, Donald Trump, ja ha amenaçat de reimplantar el bloqueig si el règim no evoluciona.

S’apropen temps difícils i esperem que –una vegada més– els principals perjudicats no siguin els cubans.