Del 'Black Friday' al 'Blue Monday'

Ho confessaré d’entrada. Si pogués, esborraria el Nadal del calendari. O com a mínim, suprimiria tots els absurds rituals que el precedeixen, cada any amb més anticipació i en major nombre. Potser sense tot aquest aparat previ, la celebració resultaria menys traumàtica, més ràpida i indolora. Però no. Estem obligats a preparar-la ja des de Tots Sants. Ens agradi o no.

Per això tenim el Black Friday, una fita que s’ha integrat sense problemes al nostre calendari de tradicions –com el Halloween, el Pare Noel o Sant Valentí–, malgrat que fa dos anys cap de nos­altres no n’havia sentit a parlar. Però no importa, ja que materialitza el somni de tota societat consumista: una jornada en què tots els nostres objectes de desig –principalment andròmines tecnològiques d’escassa utilitat– es poden trobar a uns preus immillorables. I tant hi fa el que comprem. En dues setmanes haurà quedat obsolet o oblidat en un racó, de manera que ens veurem abocats a noves adquisicions de cara a l’imminent Nadal.

Mentrestant, les nostres estimades corporacions comunals s’encarregaran de crear l’ambient adequat al carrer. Com? Amb un magnífic, ostentós i caríssim enllumenat nadalenc. Un cada cop més sofisticat i espectacular dispositiu que ha de començar a instal·lar-se al setembre, perquè l’encesa de llums s’avança cada vegada més. Amb una mica de sort, però, aviat ni caldrà desmuntar-lo perquè la campanya del Nadal següent començarà el 8 de gener. També hem d’agrair a alguns centres comercials que llancin la casa per la finestra en això de les bombetes. Com el Punt de Trobada. Qui aguanti més de 15 segons contemplant la seva façana il·luminada ja pot assistir a un eclipsi solar sense necessitat de protecció.

I què seria d’aquestes festes sense l’spam nadalenc? No hi ha res millor que arribar a l’oficina de bon matí i trobar-nos una muntanya de correus electrònics de felicitació procedents de tot un conglomerat d’organismes, ONG, partits polítics, institucions, ens culturals, clubs esportius, entitats financeres, comerços i empreses de tota mena, amb els quals no tenim cap vincle d’amistat o familiar. Remitents que durant 364 dies tenen l’amable deferència d’ignorar-nos, reparen de cop i volta en la nostra existència (i en la d’altres 15.000 persones) quan s’acosten unes dates tan assenyalades. (Avís: si realment desitgen la nostra felicitat, que comencin per eliminar-nos de la llista d’enviament massiu.)

Els dies previs al Nadal també hem de fer les prescriptives visites al supermercat, sensiblement diferents a les habituals. Si no fos per l’agradable fil musical –nadales repetides fins a l’extenuació, que ens recorden insistentment en quina època de l’any ens trobem–, pensaríem que la població s’està aprovisionant per afrontar un atac termonuclear. L’explicació és simple: si fem dues hores de cua a la caixa i comprem el marisc al triple del preu normal és perquè volem quedar bé davant aquells parents que només veiem un cop l’any.

I així és com arribem a una de les cites indefugibles de les festes. Els àpats familiars. Sí, aquells excessos gastronòmics que deixen en ridícul els quatre protagonistes de La grande bouffe, de Fer­reri. Ja podem oblidar-nos de la lluita contra el colesterol o del temps que hem passat al gimnàs. En només 24 hores, entre Nadal i Sant Esteve, ho engeguem tot a rodar sense remordiments. I si es van inventar els propòsits d’any nou va ser per alguna cosa.

En aquestes reunions en família es produeix un dels fenòmens nadalencs més curiosos: els inter­rogatoris de tercer grau a càrrec d’aquells parents a qui menys importem. Els que no donen senyals de vida en dotze mesos i que ara mostren una sobtada avidesa per posar-se al dia de la situació. I tant és quin sigui el nostre estatus acadèmic, professional o sentimental. Sempre tindran una objecció o una recomanació a fer. Malgrat la tortura, respondrem amb un somriure. És Nadal i hem d’irradiar feli­citat.

Si la fortuna ens és propícia, només ens tocarà intercanviar regals en una data i prou. Pare Noel o Reis. Si celebrem les dues, haurem d’invertir el doble de temps en les compres. Sortosament, passejar per carrers comercials plens de gent, visitar botigues no menys abarrotades i gastar diners que no tenim en obsequis que tenen tots els números d’acabar retornats a l’establiment és una de les activitats més gratificants d’aquestes dates.

Si sobrevivim a tot plegat –si no hem mort d’un infart durant el dinar de Nadal, si no ens ha matat el coma etíl·lic de Cap d’Any o si no ens hem llençat per la finestra en rebre l’extracte de la Visa–, ens espera una llarga i profunda depressió. I un dia en concret, el tercer dilluns de gener –al qual ja han batejat com a Blue Monday–, durant en el qual millor que no sortim del llit.