Més escurabutxaques?

La Llei general del joc era quelcom imprescindible, més que sigui per intentar el difícil control de jocs i apostes a les xarxes i per regular les loteries dels estats veïns, sobretot dels espanyols, tan habituals, de gran volum, i a la vegada sense que deixin cap ingrés al país, fins ara.

Diverses vegades hem insistit en els dubtes sobre la rendibilitat neta d’un casino. El motiu principal en aquest cas és que la majoria d’aquests establiments europeus han degenerat la imatge. Han deixat de ser aquells llocs de clientela selecta, amb cobrament de l’entrada, a més restringida, al punt que no fa gaires dècades s’exigia americana i corbata per accedir-hi, amb peces de lloguer per a qui no en portés.

El paradigma d’aquesta degradació la vam viure empíricament al de Biarritz, on les grans sales silencioses dels jocs abans tradicionals (ruleta, blackjack...) s’havien arraconat a petits espais del pis de dalt mentre tota la planta baixa, oberta al públic sense restriccions, havia esdevingut una nau plena d’escurabutxaques sorolloses.

També fa dècades, la doctora González, pionera del tractament d’aquestes malalties a l’hospital de Bellvitge, ens feia una classificació de la capacitat de crear patologia de les diverses modalitats de joc de l’època i destacava les següents característiques fonamentals: facilitat d’accés (no només física per al jugador, també l’import de cada aposta); immediatesa en el resultat (premi o no) i estímuls col·laterals com ara l’ambient, els colors, llums, sorolls i músiques estimulants... La conclusió era rotunda: les més perilloses, les escurabutxaques.

La metgessa deia tot això i es queixava que aleshores l’Organització Mundial de la Salut encara no havia inclòs la ludopatia entre les addiccions, que limitava a les creades per substàncies introduïdes al cos per ingestió o altres vies. Van passar pocs anys fins que l’OMS va rectificar i va ampliar el catàleg en el sentit demanat pe aquella i molts altres científics.

Amb tots aquests antecedents, hem llegit al Diari que el Govern, després d’una de les darreres reunions de ministres, ha anunciat que també s’autoritzarà la instal·lació de les maquinetes als bingos, amb la renovació i –se suposa– canvis dels contractes de concessió.

Aquests ginys ja van existir mig segle enrere, si fa o no fa, tot seguint la tendència espanyola de proliferació als establiments d’hostaleria, durant un breu lapse de temps fins que es van prohibir i retirar. Amb bon criteri, si hem de jutjar pel que gairebé tots hem vist en bars i cafeteries al sud del Runer, de persones entestades a ficar-hi monedes i més monedes, i a canviar bitllets, a la recerca d’uns premis que mai compensaran la despesa perquè, en el cas estadísticament més favorable, només retornen en premis el 80 per cent del diner rebut. I això, sense trucatges dels programes informàtics.

Ja a propòsit del casino vam dir que aquesta modalitat de la indústria de l’atzar, més que atreure els turistes, atraurà una quantitat més gran de ciutadans, sobretot de residents, mancats de relacions personals abundants i d’altes alternatives de lleure, amb els costos socials coneguts i que no cal enumerar una vegada més.

Limitada la presència d’aquestes andròmines al casino, i situades més enllà del control d’entrada, els riscos quedaven reduïts a un sol establiment. Amb els bingos en seran tres, concentrats a la conurbació central d’Andorra la Vella i Escaldes. I podrien ser més, si el Constitucional no arriba a donar la raó a més aspirants a l’explotació d’aquest negoci, en aplicació del principi d’igualtat de drets que consagra la Carta Magna del 1993.

Veurem si, finalment i amb satisfacció, puc arribar a dir un dia que estic equivocat, que els llocs amb escurabutxaques, començant pel casino, han produït un benefici veritablement net (descomptats els perjudicis socials i fins i tot per a la seguretat pública). I que han estat suficients i han funcionat amb eficiència els mecanismes de control per evitar les conseqüències indesitjades. Que, dit sigui de passada, també hauran de suposar despeses de personal i funcionament afegides als pressupostos públics.