De Matrera a Meritxell

Recorden la restauració del castell de Matrera? Una restauració feta per l’equip de l’arquitecte Carlos Quevedo a la localitat de Villamartín (Cadis) que va aixecar molta polèmica fa uns mesos? Doncs bé, a la controvertida obra li cauen un premi darrere l’altre, entre els quals la medalla d’or a la categoria d’Heritage Architecture atorgada per l’American Architecture Prize. I és que de vegades succeeixen fenòmens estranys, i hem d’admetre que els profans en arquitectura i en molts altres temes anem absolutament perduts.

L’assumpte del castell em transporta com per art de màgia a l’avinguda Meritxell i al projecte de Benedetta Tagliabue que tant de mal ha fet a la capital del país.

No és la meva intenció jutjar l’obra sencera de l’arquitecta. Potser a Tagliabue també li haurien caigut els premis per l’obra de Meritxell. Potser. Però per molt que ella acudís als jutjats i guanyés la demanda on reclamava al comú, crec que uns tres-cents mil euros, per aturar el projecte hi ha coses i casos que no colen ni en pintura. I el de l’avinguda Meritxell ha estat un malson.

Des del començament. Des del moment que va ser aprovat pel comú i exposat al públic sense que ningú s’adonés d’una transformació que més enllà d’unes estructures metàl·liques que tan aviat com es van instal·lar al primer tram, l’ara apte per a vianants, es van aturar davant de la queixa de tothom, tenia i segueix tenint com a principal handicap, desastre o el que sigui, el paviment i les voreres, tot un conglomerat d’asfalt sense cap gràcia.

Una avinguda Meritxell sense voreres, tota quitrà... uf, quant de temps hem conviscut amb ella! Des del 2004? També sembla que el projecte inicial –no he aconseguit de cap manera trobar-lo a la xarxa– tenia un tipus de paviment diferent que el comú va considerar tècnicament inassolible quan va aturar l’obra. El resultat va ser desastrós. Perquè l’avinguda es va quedar a mig camí, acabada sense cap gràcia.

Les maquetes i els projectes de vegades enganyen, i quan el resultat és tan desastrós com el de l’avinguda Meritxell, tothom té ganes que acabi d’una vegada per sempre.

Matrera té els seus premis, com Meritxell hauria pogut tenir els seus, i Tagliabue segur que en llueix un bon grapat. Quan el comú, fa quatre anys, va posar a subhasta les estructures, Tagliabue va dir que intentaria recuperar-les... Tampoc he pogut seguir aquesta pista. Però en lloc d’una estrambòtica recuperació, més aviat m’hauria agradat sentir en boca de l’arquitecta algun comentari tipus: “Potser no era el lloc ni el moment adequat.” Sols un petit i senzill: potser. Prestigis, premis, dubtes o rectificacions al marge, a l’hora de la veritat el que compta és el veredicte de la població. Del castell de Matrera no ho sé, però segur que per Meritxell poca gent en va quedar contenta.