Arriben el Reis fent ràfting

Les entrades d’any –bon 2017, i ja que hi som, bon dia de Reis a tot­hom– ens regalen en general notícies de bons propòsits individuals i col·lectius. Redreçament i millora d’hàbits, poliment de tarannàs i també, noves accions a emprendre. Hem encetat l’any amb una notícia de portada, referent a l’estudi de navegabilitat de la Valira, amb la vista posada a fer-hi baixar barques de ràfting, com les que des de fa prop de trenta anys baixen per la Noguera Pallaresa, plenes de practicants delitosos de provar una activitat dels anomenats esports d’aventura. Només cal que ens hi fixem una mica, en passar per la carretera de Sort cap a Llavorsí, per veure com a la primavera i bona part de l’estiu l’èxit del ràfting al Pallars Sobirà ha estat un motor econòmic que ha generat moviment, negocis i potencial turístic de muntanya a envejar per qualsevol altre indret del Pirineu. I això sembla que li passa al Govern d’Andorra, atent a qualsevol iniciativa o pas a fer per tal de fer venir turistes més enllà de la temporada d’esquí. L’estudi encarregat a una de les empreses pioneres del ràfting al Pallars, en col·laboració amb un enginyer nord-americà, va en aquesta direcció, la de “desestacionalitzar” l’oferta turística, com no es cansa de dir quan en té ocasió el ministre de Turisme, Francesc Camp. Guardarem la pàgina del Diari d’aquest primer de gener del 2017, amb la virolada fotografia que el mes de juny passat, en presentar el projecte d’estudi d’un “parc d’aigües braves” es va fer el mateix ministre, la cònsol major d’Andorra la Vella i la d’Escaldes-Engordany i el cònsol major de Sant Julià de Lòria, agafant cadascú un rem i seient a una barca de ràfting posada vora Caldea, no pas al riu, sinó sobre terra ferma. Una estampa ben curiosa, sobretot quan tenien la Valira a tocar, i no els hauria costat res de simular una baixada des de Caldea a la Rotonda per així donar més al·licient i context a les intencions de possibilitar la pràctica del ràfting a Andorra.

L’èxit del ràfting al Pallars és indiscutible, i va ser i encara és un revulsiu econòmic i social. Ara, que ho fos, que ho sigui a Andor­ra, per poc que hi parem atenció, és més, quan no del tot, discutible. Segons diuen, es practicaria en tres trams, un a Escaldes, l’altre a Andorra la Vella i l’altre a Sant Julià, parròquia que ja hi havia pensat abans i que s’apunta fervorosament al projecte, per tal de mirar de trobar noves activitats que distreguin dels neguits de tot tipus provocats per Naturlandia, aquell projecte que havia de ser emblema i font de riquesa i més aviat és un roc a la sabata per laurèdia. Els que amb seny i cabal manifestaven el fracàs de Naturlandia, amb l’enfocament que se li ha donat, raonaven els inconvenients i la instal·lació a la Rabassa de tot el muntatge i es dolien que el comú d’aleshores s’embarqués en una iniciativa amb riscos econòmics i socioambientals, que són aquells que afecten els espais oberts destinats al gaudi col·lectiu de la natura, amb les mínimes intervencions possibles. A la Rabassa, l’esquí de fons, les raquetes, els trineus o passar la nit en un iglú a l’hivern i la pràctica de l’excursionisme a l’estiu i la contemplació serena i tranquil·la del paisatge, són les activitats que li escauen. La resta, és tot sobrer.

Tornant a fer baixar barques plenes de gent per la Valira, a l’estil de com es fa al Pallars, direm que l’aigua ha de ser abundosa –al Pallars la regulació de les centrals elèctriques els permet acordar el cabal necessari– i neta. A Andorra, tret de l’època del desglaç, la resta de l’any va molt justet i d’aigües netes i transparents i sense olors..., cadascú que hi digui la seva. Però no és només l’aigua, és la mateixa llera del riu i les ribes. La majoria del curs de la Valira a Escaldes i a Andorra la Vella està encaixonat, amb murs de ciment i a vegades amb el mateix llit pavimentat. Quina sensació s’ha de notar, en practicar ràfting envoltat de ciment, d’edificis, de carrers amb trànsit de vehicles, de soroll de fons...? Voleu dir que seria agradable? Si la pràctica del ràfting al parc del Segre a la Seu d’Urgell ja perd la gràcia que té fer-ho en un tram de riu natural, com sí que es dóna al Pallars, imagineu baixar pel riu entre Escaldes i Andorra. I a Sant Julià, si fa no fa igual.

Que els Reis ens portin seny, bones carregades de seny i de senderi, si us plau.