No m'estranya la nova revifalla dels populismes

Els encantadors de serps, els simuladors, els cínics i els farsants dotats pels jocs de mans han proliferat al llarg i ample de la història en totes les cultures i també en la cultura democràtica occidental. Per tant, res de nou, i lluny d’escandalitzar-se per la revifalla dels populistes i dels populismes.

El que succeeix actualment, a Andorra també, és que han coincidit alhora, potser mai com ara, representants de determinades institucions de tan poca vàlua, tan fútils, tan poc homes d’Estat i tan bolcats als seus propis interessos. Serveixin d’exemple els tres darrers presidents del Fons Monetari Internacional: Strauss-Kahn, Rato i Lagarde; el tarannà humà, ètic i estètic d’alguns comissaris de la Unió Europea; les paraules buides proclamades des de l’ONU, la Unió Europea, o des de països democràtics rela-tives a la llibertat, fraternitat, drets humans, solidaritat, pau, que no són altra cosa que soflames hipòcrites i certament populistes també, fruit de dobles i triples morals. Al costat: 5.000 morts a la Mediterrània, camps de concentració per als refugiats, terrorisme finançat de lluny o de prop per països que donen suport també el maleït futbol... Com volen vostès que no sorgeixin els profetes de calamitats que anuncien tota mena de cataclismes si no s’atura la disbauxa, diuen, dels refugiats, i que les institucions democràtiques i parlamentaries no serveixen per a res?

Són els encantadors de serps, els electoralistes per damunt del benestar comú. I el populisme, és clar, culpa no els fatxendes que governen, sinó les institucions democràtiques, que han d’adequar-se constantment a la realitat, però que no poden destruir-se i esborrar per l’acció o omissió de tota mena de saltimbanquis que ens governen de nord a sud. No oblidem que són les persones les que fan les institucions, no a l’inrevés. El parlamentarisme és el menys dolent de tots els sistemes.

Per això ara proliferen tota mena de bruixots, de depositaris de la veritat absoluta, de falsos teòrics que proclamen que el “públic és sobirà”, i que les assemblees són més importants que els parlaments. (No cal oblidar que alguns dels qui critiquen els populismes no s’adonen –o sí?– que ells són representants insignes del maleït populisme). Per això, no dubtar és una diàfana expressió del populisme, en tant que “sóc jo qui represento el poble”, amo únic del que és bo i és dolent.

Manquen homes d’Estat, per això la proliferació dels populismes. I un home d’Estat suposa, entre altres coses, capacitat per guiar el país, o països, o institucions supranacionals vers objectius clars i definitius, i si per obtenir aquestes finalitats ha d’oposar-se a l’opinió pública i publicada, arriscar-se a perdre eleccions, doncs correcte. I dono un cop d’ull de nord a sud i no veig ningú. Potser, només la blasmada Angela Merkel, i tot havent de corregir el seu discurs d’acolliment dels refugiats.

Jo comparteixo molts postulats del Sartre madur, no pas el dels darrers temps, però mai no he acceptat el seu axioma que “els altres són l’infern”. Expressió que avui proclamen els populismes xenòfobs. Tampoc cal oblidar que un dels discursos polítics més famosos de la història de la humanitat és el de Marc Antoni a les masses per l’assassinat de Cèsar: és un exemple excepcional del populisme emocional i del domini de les masses, pur gregarisme. Com deia l’altre dia el gran i profund escriptor Rafael Sánchez Ferlosio a El Periódico, el 2 de gener passat: “La cultura es un instrumento de control social. El futbol y las novelas son las formas de control social más eficaces que tiene hoy el sistema”. I “Los Caines y los Abeles estan por todos lados! Pero hoy es más difícil que nunca decir quién es Cain y quién es Abel”.

Hi ha algun polític que no sigui populista, és a dir, que abans que tot, per sobre de tot i a qualsevol preu, fins i tot consagrant que el fi justifica els mitjans, no ho supediti tot a perpetuar-se directament o indirectament en el poder? Sí, n’hi havia. Però avui, els homes d’Estat són una rara avis, per tant, això explica la revifalla dels populismes arreu.