Carrers, poetes i canvis

Quan estudiava batxillerat i estava intern a una escola a Barcelona, alguns caps de setmana anava a casa d’uns amics dels meus pares a dalt del carrer Balmes, a meitat de camí, entre el passeig de Sant Gervasi i la plaça Joaquim Folguera que en aquella època tenia el nom d’un altre escriptor i poeta, nascut a Valladolid (això ho sé fa una estona) i que més tard va ser governador de Barcelona: Núñez de Arce. Una nomenclatura certament castellana en una plaça que en els seus orígens, tal com en l’actualitat, es va dir Joaquim Folguera, però que després de la guerra civil, el 1942 es va canviar, com tantes d’altres de la Barcelona.

El fet, però, és que en acabar l’escola vaig perdre del tot el contacte amb aquella gent i mai més em vaig atansar pel barri.

Fa uns pocs dies vaig anar al cine amb la família. Com que volíem veure la pel·lícula (Assassins) en versió original ho vam fer al cine Balmes i per anar-hi vam agafar un taxi. “A la plaça Núñez de Arce”, li vaig dir al taxista. L’home em va mirar somrient i estranyat. “Fa vint anys que faig de taxista i no recordo que em diguessin aquest nom... voldrà dir la plaça Joaquim Folguera.” “Doncs, sí. Segurament és aquesta.”

Per un moment vaig pensar que el senyor Núñez de Arce devia ser un militronxo d’aquells de la guerra civil. I com que ara tenim el món al nostre abast vaig consultar la xarxa. Doncs, no, resulta que Núñez de Arce no era militar, sinó que també era poeta i no tenia res a veure amb la dictadura de Franco. El més sorprenent de tota aquesta història és l’any que es va produir el canvi de nomenclatura: 1980. Fa 37 anys. Déu n’hi do! No m’estranya que el taxista al·lucinés amb mi.

Em recorda una vegada, també fa uns quants anys, que vaig anar a un bar, tres carrers més amunt de casa on de tant en tant anava a esmorzar. Al lloc del bar hi havia una botiga. “I el bar, Kafur ?” vaig preguntar a la noia que atenia. “Doncs mira, ja fa cosa de tres anys que van plegar.” Sembla mentida: els llocs canvien, els noms també, i el temps passa que vola.

L’endemà de l’experiència amb el taxista, vaig sentir com la meva dona quedava amb la nostra filla a la fruiteria. Al cap d’una estona vaig pensar que també hi aniria. La fruiteria és petita, fa cantonada, a menys de cinquanta metres de casa. M’hi vaig atansar xino-xano i en arribar-hi. Ostres!, em vaig trobar una botiga de moda on es venen bosses i complements! “Quant de temps fa que van plegar?”, vaig preguntar a la dona a la nit. “Més o menys un any. T’esperàvem a la fruiteria que està més amunt.”

No m’estranya que de petit m’agradés la història d’Urashima Taro, fa poc la vaig explicar en aquesta Tribuna: un pescador japonès que va passar tres dies en una illa i en retornar a casa havien transcorregut 300 anys. Qualsevol dia d’aquests, em trobaran per Andorra buscant algun local emblemàtic de la història passada, com ara la carnisseria de la Remei, el Paris Bazar o els magatzems Enclar.

Al meu cap hi ha un antic plànol d’Andorra la Vella fet de terra, pols, romans i Reis d’Orient. Hi ha paisatges de fortes nevades i banys a la vora del riu. Racons que avui porten un altre nom, persones que ja no hi són i d’altres que han canviat de pell. Això sí, de moment l’avinguda Meritxell segueix sent l’avinguda Meritxell, i el carrer de la Creu Grossa, tot i que no hi ha la creu original, els cotxes passen a tota velocitat i no hi ha pols, tampoc ha canviat de nom.