2017, serà l'any del populisme?

Em voldria equivocar però molt em temo que el 2017 que acabem d’encetar serà l’any del populisme polític gràcies, en bona part, al triomf inesperat del republicà Donald Trump a les recents eleccions presidencials als Estats Units d’Amèrica. A Europa tenim aquest any eleccions a França i també a Alemanya. Dos dels estats europeus més importants i que sostenen l’esperit de la Unió Europea (UE), basat en la voluntat d’enfortir les institucions i afeblir els encara massa potents estats. Segons els diccionaris, populisme és l’“aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per obtenir un benefici”. I Trump n’ha fet gala a mans plenes.

Donald Trump al llarg de la campanya electoral ens ha demostrat, de totes les maneres possibles, que va a la seva i per tant no serà fàcil que se sotmeti a la disciplina del seu partit, el Republicà, i anirà improvisant, com em temo. Diuen que cal donar a tot polític elegit cent dies de gràcia. Fins i tot a elements com Trump. Tinc l’esperança que a ell, com li sol passar a qualsevol mortal que es troba de la nit al dia comandant el timó del país més poderós de la Terra, això el faci reaccionar i deixar de dir bajanades i –sobretot– de prendre decisions que puguin posar en perill el seu país, en particular, o els del món occidental, en general.

D’aquí a tres mesos a França hi ha eleccions presidencials, les quals són especialment importants si tenim en compte l’alarmant auge que ha experimentat l’extrema dreta del Front Nacional que comanda Marine Le Pen. La primera volta serà el 23 d’abril i –en cas de ser necessari– la segona seria el 7 de maig. Marine Le Pen està molt contenta amb el triomf de Donald Trump i així ho va expressar tan bon punt va resultar guanyador, i confia que això influeixi entre l’electorat francès i la catapulti a la presidència de la República. De triomfar és molt probable que França deixi de ser uns dels valedors de la Unió Europea i aboni la seva desintegració o afebliment. Just el contrari del que fa falta.

El president socialista, François Hollande, s’ha autodescartat per a la reelecció i el seu ex-primer ministre Manuel Valls s’ha postulat per agafar el relleu. Aquest mes sabrà si és l’elegit pel Partit Socialista, al qual pertany. Manuel Valls va néixer a Barcelona l’any 1962 i aconseguí la ciutadania francesa l’any 1982. Va treballar com a assessor en matèria de joventut per al primer ministre Michel Rocard (1988-1991). Fou alcalde d’Évry (2001-2012). L’any 2011 es presentà a les eleccions presidencials del PS per a les eleccions de l’any següent. En ser el menys votat va anunciar el seu suport a François Hollande. L’abril del 2014 va prendre possessió com a 21è primer ministre de la cinquena República Francesa.

A Alemanya també hi ha eleccions, si bé són una mica més tard, el mes de setembre. L’actual cancellera, Angela Merkel, del CDU, partit cristianodemòcrata, no ho té gens clar de repetir i obtenir uns bons resultats que li permetin seguir al davant del govern en solitari o en coalició amb el partir socialdemòcrata SPD. L’extrema dreta alemanya AfD (Alternativa per Alemanya) també treu el nas i en aspectes com el de l’acollida de refugiats defensa tot el contrari del que fa Merkel i els seus socis de govern, els socialdemòcrates. L’AfD es va presentar per primera vegada a les eleccions de l’any 2013 i no va accedir a entrar al parlament federal (Bundestag) per molt poc per arribar al mínim exigit, el 5%. La seva línia política es basa en la crítica de l’euro, la política d’acollida dels refugiats i als països del sud d’Europa que, segons ells, s’aprofiten del capital alemany i dels seus ciutadans.

No perdem de vista que durant el 2016 es va produir el referèndum a la Gran Bretanya referent a la permanència o sortida de la UE que significà la caiguda del conservador David Cameron i l’inici del procés de la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea que es coneix com a Brexit. I no oblidem el populisme mentider que va fer servir Nigel Farage, líder del partit xenòfob i anti-UE britànic UKIP.

A Itàlia el govern del llavors primer ministre, Matteo Renzi, va perdre el referèndum provocant la caiguda del primer ministre i donant ales al populisme del partir dretà de Beppe Grillo, Moviment 5 Estrelles.

Els populistes d’aquests i altres països de la UE es freguen les mans perquè creuen que el vent els va a favor i s’aprofiten de les pors més o menys justificades d’àmplies capes de votants. El polític populista és el que diu allò que part del poble vol sentir i un cop aconseguit el poder fa el que vol o pot. I viu de la renda dels resultats.

El ciutadà que és cridat a les urnes abans de decidir el seu vot ha de fer l’esforç de destriar el gra de la palla. Ha de saber distingir quin és el partit, el polític, que més li convé. La prudència, el seny i la moderació poden ser bons consellers. Diu un adagi que abans de respondre a una provocació cal comptar fins a 10. Anar a votar comporta una actitud semblant. El vot, el nostre, és molt important. Cal fer-ne un bon ús. I no sols pensant en els interessos personals, sinó pensant en el país que volem.

Desitjo equivocar-me però molt em temo que aquest any el populisme planarà sobre tots nos­altres.

Malgrat tot, que tinguem un bon any!