Assessors

És una raça tan antiga i tan utilitzada com la mateixa humanitat. Des de temps immemorial els mandataris del món –per cobrir les pròpies vergonyes de la ignorància o per prendre decisions transcendents– han d’acudir als anomenats assessors. És una raça que avui també l’assumeixen els anomenats tertulians, la majoria dels quals no fan altra cosa que descobrir les pròpies vergonyes i fer més patents les dels que dirigeixen les xafarderies. Quina plaga, Déu meu, les dels tertulians –en tots els dominis de la vida humana– que van de cadira en cadira per televisions i televisions predicant, pronosticant, avaluant, criticant i barrejant el que voldrien que passés amb la realitat que se’ls escapa contínuament de les mans. Els llisca com la baba dels cargols!

Però, és clar, assessorar bé hauria de significar dir la veritat (la que ells creuen) al seu cap, però cal no oblidar que no és gens fàcil dir la veritat (la subjectiva) als caps, sobretot quan als polítics o als suposats líders, o als mandataris, sigui pel que sigui, no els convé. Per altra part, no és gaire recomanable dir-los la veritat si es vol mantenir el sou de l’assessoria en qüestió, que normalment sol ser bastant substanciós.

En definitiva, del que es tracta, en general, en l’ofici –perquè és un ofici, és clar...– és d’ajudar el capitost a decidir i a fer-lo triomfar en tots els afers que es proposi.

Però també pot succeir que la cosa vagi malament: que el mandatari ho vagi perdent tot i aleshores ja és més feixuc, és a dir, més difícil, dir-li la veritat, atès que el salari s’esfuma i la pujada dins de l’organigrama es converteix en un Sísif impossible.

I és trist constatar com cada mandatari escull un grup d’assessors –a Andorra, normalment de fora perquè dona més pedigrí– que entre ells discrepen absolutament i radicalment sobre la mateixa realitat que tenen davant dels ulls. També són anomenats els assessors, experts...

Però ben entès no es pot prendre cap decisió important –ni en allò que significa Andorra en el passat, en el present i qui sap en el futur– sense un bon joc d’esquelles que sonin alhora a indicació del pastor. És a dir, del capitost que fa sonar les esquelles dels assessors segons bufa el vent.

Ho trobo genial! Però, com deia abans, no s’inventa res: ja els egipcis, els inques, totes les civilitzacions antigues tenien els seus bruixots dotats dels seus encanteris. Avui, els substituts són els assessors, i per a la plebs, els tertulians. Ambdues categories dicten el que és bo, dolent, moral, legal, reglamentari, obsolet, objectiu, el que li convé o no convé al ciutadà..., i així el polític pot quedar satisfet pensant que les seves decisions són del més correcte perquè s’ha assessorat. I l’oposició, el mateix: els seus bruixots, la majoria importants, com els del capitost, li diuen que no pateixi, que malgrat que perdi les votacions la història li donarà la raó.

Així s’escriu la història del nostre país des de fa unes dècades: no manen els nostres elegits, sinó els seus assessors, la majoria dels quals haurien de donar la meitat de les seves minutes a la gent d’aquí que els han d’explicar –o els hem d’explicar– el que ha estat Andorra, quan ells no havien ni nascut.

És genial aquest país, que si no fos tan aparentment ingenu o brètol, hauria pogut ser un país meravellós, amb els seus grisos i blaus, però no tan maniqueu com ara –o amb mi, que soc blanc, o contra mi– que és el inici del pou sense fons. I no siguem orgullosos, tots, tots tenim la temptació de ser blancs o negres, i prou. I sobretot els polítics amb els seus ínclits i assalariats assessors.

Mentre, el populatxo (que som la resta) que s’entretingui amb els tertulians que venen marques, rebaixes i el negoci de l’esport. I cobren, és clar. Exactament com l’època dels romans, però no gaire pitjor. A més, a la plebs també cal donar-li morbositat, crims, revenja. “Injustícia”, en diuen. Que s’entretingui amb els ídols de fang. I a Andorra també ens succeeix: cal entretenir-nos, mentre els experts assessoren.