Mirant amunt

Mirem generalment al cel. No tant en el sentit religiós, que molts i moltes també mantenen la fe tradicional, sinó com el pagès, i el pagès també, sempre pendent dels elements meteorològics que ens poden arruïnar o afavorir la collita, en sentit literal o el metafòric de l’èxit turístic i, per tant, econòmic, el privat i el col·lectiu –públic–.

L’equilibri que porta a l’èxit és molt inestable. O no plou, o plou massa, com diu la cançó. Això, si no pedrega. Les precipitacions han de ser les justes. Volves abundants, que són les productives, però sense ventades que posen en perill els esquiadors i fan aturar els ginys aeris. Acumulació de gruixos, però no tant, i menys en llocs on poden provocar allaus, com aquella de fa anys a Arinsal, recordada no fa gaire en una exposició. Fred, però en temps comptat, i no en companyia de filtracions d’aigua que provoquin esllavissades.

La previsió és imprescindible, i tanmateix no arriba, o triga massa a arribar, en forma de solucions definitives, de millora –a tall d’exemple– de l’RN-20 francesa cap al nord, o de la C-14 cap al sud, tot i l’anunci de diversos projectes constructius, com ara el túnel dels Tres Ponts a Organyà.

I és que a la dependència de la natura hi afegim la inevitable dels veïns, els dos poderosos estats –i Catalunya– i la institució internacional on s’inclouen. Així –també a tall d’exemple–, costa no malpensar en la competència per al peatge del túnel del Cadí que suposaria una alternativa gratuïta millorada fins al nivell desitjable.

En qualsevol cas, després dels episodis de caigudes de rocs, els informats del cas i dels danys patits per altres que els han precedit, si persisteixen a emprar la mateixa ruta ho fan de ben segur amb precaució afegida i por variable, mirant amunt.

Els muntanyencs, i més els escaladors –sobretot novells acompanyats d’experts–, reben sovint el mateix consell de guies o veterans: “No miris avall.” Cal evitar el vertigen o fallar el següent pas, o el punt de suport de peus i mans que s’ha d’atènyer. I vet aquí una altra metàfora tòpica, però aplicable, que també es pot descriure com altura de mires.

Tan important com la feina ben feta, com l’aplicació de l’esforç necessari a cada moment i circumstància del fugisser present, és preparar el futur. Sense pessimisme estèril ni caure al gremi dels somiatruites, i això val per a cada persona i per als responsables de projectes que impliquen d’altres, emprenedors privats, o els escollits –o designats– per garantir el bé general.

Cal evitar inversions inútils –o desproporcionadament grans– com la recentment objecte de debat repetit en el forn incinerador, o la del parc temàtic de la Rabassa, o El Núvol, o... Però també destinar preferentment els recursos econòmics i el diàleg entre parts al que és imprescindible o més necessari, fugint com gat de l’aigua d’amenaces com l’actual de suspensió de l’assistència sanitària, més que sigui per uns dies, per manca d’acord entre la CASS i els metges.

I a tot això hi cal afegir l’espai per als bons sentiments, la generositat i la solidaritat, sense escarafalls ni exhibicionisme, igualment imprescindibles per contribuir a l’equilibri social i que són, a la fi, actes deguts a la Justícia –amb majúscula– que de l’altra ja hi ha massa que han arribat a l’estat dels benaurats, de tips.

No es tracta de fer una homilia en dilluns, ni en diumenge, ni en cap dia feiner. Mirar al cel desitjant la benevolència divina o de la natura segons els diversos interessos és quelcom inherent a la condició humana arreu i en tot temps. Mirar amunt en el sentit explicat, amb ambició però no tanta com trepitjar d’altres per ascendir, i amb el menys comú dels sentits és quelcom bastant més difícil. Però, en traducció lliure de la dita espanyola, per a la pujada vull la somera, que les baixades, ja me les pujo jo.