Adéu, Andorra

En aquesta Andorra tan cosmopolita, tan viva i tan moderna quelcom es mor. És en aquests moments de tanta opulència i aparent progrés que estem perdent quelcom d’invisible però immensament valuós.

Repassem ràpidament: la identitat nacional andorrana mai ha estat gaire forta. Les referències culturals d’aquest petit país muntanyenc i durant molt de temps rural han estat sempre escasses. Quins són els filòsofs, escriptors, herois nacionals que conformen el nostre imaginari col·lectiu? O bé n’hi ha ben pocs o bé no hem sabut trobar-los. Així, la identitat andorrana no s’ha definit principalment per elements o referències culturals –on podem incloure la llengua–, però sí per elements polítics. Ser andorrà ha estat i segueix sent essencialment participar en un sistema polític amb unes institucions particulars i diferenciades de les dels seus veïns.

D’aquesta manera, la identitat andorrana ha patit una forta erosió al llarg de la segona meitat del segle XX a causa de la no-integració de masses d’immigrants vinguts de fora. Aquests immigrants s’han vist i continuen veient-se com a mà d’obra barata i han estat exclosos del joc polític. Dos mecanismes jurídics han garantit l’exclusió dels nouvinguts del cos polític: requerir un temps de residència exorbitant per demanar la ciutadania andorrana (ara encara vint anys) i la prohibició de disposar de la doble nacionalitat. Què se n’ha tret d’aquesta exclusió? Un país on amb prou feines la meitat de la població té drets polítics. I d’això en diuen democràcia! Aquests mecanismes alienen els immigrants del sistema polític andorrà, fan de la ciutadania andor­rana una quimera per a molts i impedeixen que els residents s’identifiquin com a andor­rans. En resum, exclosos de l’andorranitat, els immigrants han mantingut les seves identitats originals: portuguesa i espanyola, majoritàriament.

A més a més, aquest sistema polític duu a una situació paradoxal. Els fills d’immigrants, nascuts amb passaport andorrà, han viscut en la seva pell l’exclusió política dels seus pares i ells mateixos mai s’han vist plenament andor­rans. Així, amb aquest sistema polític basat en l’exclusió i en la reproducció dels privilegis de les elits, hi ha cada cop més andor­rans que s’adhereixen a altres identitats abans que a l’andor­rana. D’aquesta manera, tot i ser un grup en creixement i representar avui prop del 50% de la població, els andorrans que realment se’n senten són menys nombrosos, i ho seran encara menys els anys vinents.

L’elit política actual, per negligència o incompetència, agreuja els problemes d’identitat del nostre país mantenint una política que menysprea la sobirania nacional. En nom de l’eficiència, en nom de la modernitat, o senzillament per una admiració irracional de tot el que ve de fora, el Govern ha decidit que els estrangers, sobretot espanyols, són més aptes per ocupar càrrecs de responsabilitat que qualsevol andorrà. En moments així cal recordar emperò l’article 25 de la nostra Constitució, que trobem al capítol IV, Dels drets polítics dels andorrans: “Tots els andorrans tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a les funcions i als càrrecs públics, amb els requisits que determinin les lleis. L’exercici de càrrecs institucionals queda reservat als andor­rans, excepte en el que prevegin aquesta Constitució o els tractats internacionals.”

Regalar càrrecs institucionals a estrangers té conseqüències ben serioses. En primer lloc es trenca el principi d’igualtat entre andor­rans i estrangers en l’accés a càr­recs públics. El Govern, per defecte, prefereix ciutadans estrangers per ocupar càrrecs públics, sense que cap andorrà, per competent que sigui, pugui postular-hi. En segon lloc, la Constitució reserva explícitament l’exercici dels càr­recs institucionals a nacionals andorrans –oferir-los a estrangers és una violació flagrant de la Constitució–. En tercer lloc, si obrim l’exercici de càr­recs de sobirania als estrangers, els drets polítics dels andorrans es dilueixen, valen menys. I si ens prenen els drets polítics, què ens queda? Què vol dir ser andorrà quan els estrangers poden gaudir de certs drets polítics a Andorra? Qui vol ser andorrà quan s’igualen els privilegis del nacional i de l’estranger? Sens dubte, aquesta nova política del Govern afeblirà encara més la nostra identitat.

Que ningú ho dubti: amb o sense identitat els carrers d’Andorra seguiran omplint-se de gent i de cotxes, les botigues seguiran sent-hi, però alguna cosa està canviant: l’Andorra que no es veu. Què mor en aquest racó del món aparentment pròsper? Una petita però gran part de nos­altres.